Estimades filles:
Ahir ja vàrem explicar que a Girona s'està celebrant el Fòrum Impulsa, i en què consisteix en essència.
Avui analitzarem la base dels valors que fomenta. No entrem a analitzar els valors, ho farem en profunditat d'aquí a un temps, només ens fixarem en què és el que els sosté.
Aquesta és una de les conferències de l'any passat, a càrrec del creador de Tuenti, una mena de facebook a l'espanyola:
En el minut 9:30 explica que una de les claus de l'emprenedoria és la perseverància i entendre el fracàs com un aprenentatge (hi estic d'acord) i posa com a exemple que en una aventura emprenedora anterior va perdre "casi medio millón de dólares".
Per poder entendre l'exemple d'una manera senzilla, imaginarem que un dòlar és un euro i que ha volgut dir 400.000 €.
Quants diners va perdre per aprendre d'un error?
400.000 € són 400 cotxes com el que val el que fem servir per anar a treballar i a l'escola.
Amb 400.000 € podem pagar el lloguer de casa durant 66 anys.
400.000 € equival al que cobro en 19 anys de feina en total. Si comencés a estalviar-los avui vivint amb diners deixats reuniria tots els diners quan jo tingués 60 anys i vosaltres dues en féssiu 28.
Amb 400.000 € podem comprar 80000 gallines més de les que tenim. No hi cabrien totes posades a dins de la carretera entre Sant Martí de Llémena i Les Serres.
Amb 400.000 € podem fer la col·leccó completa de les Monster High més de mil vegades.
En resum: penseu que un jove emprenedor que no tingui tants diners, pot assumir els valors del Fòrum Impulsa?
Una vegada més: fixeu-vos en què fa la gent, no en què diu.
dissabte, 30 de juny del 2012
divendres, 29 de juny del 2012
Per què avui Girona és plena de policia? (El Fòrum Impulsa)
Estimades filles:
Us heu preguntat per què avui hi ha tanta policia al carrer. És un desnonament massiu? No. La raó és que avui i demà es celebra el Fòrum Impulsa.
Què és el Fòrum Impulsa?
Segons la seva web és un aconteixement orientat a fomentar els valors de l'emprenedoria entre els joves. En realitat el que això significa és que és un aconteixement dedicat a fomentar els valors de dretes entre els joves. En un moment en el qual la crisi està fent que moltíssima gent ho passi malament (recordeu els darrers anys que m'heu sentit dir que no teniem diners per comprar gaire res i amb prou feines podiem pagar el lloguer de casa?), és molt important per a la gent de dretes que no es perdi la fe en el sistema de dretes, i el Fòrum Impulsa és un gran aparador que mostra gent que ha tingut èxit en la vida de diferents maneres.
En l'edició d'aquest any s'han superat, perquè han fet venir un astronauta per parlar de la seva experiència. Jo d'astronautes hi entenc poquet, tot i que és el que volia ser de gran, però fins ara sempre havia pensat que l'únic astronauta emprenedor que existeix era el barrufet astronauta. Però per als del Fòrum Impulsa -que són gent molt saberuda-, es veu que és diferent, i han trobat un astronauta que és emprenedor.
Tot i això, si repassem el còmic del barrufet astronauta, veiem que fins i tot ell necessita de l'ajuda de la comunitat per fer realitat el seu somni. Paradoxalment els astronautes només arriben a existir en societats que funcionin amb un sistema com el que prediquen les esquerres (impostos, iniciativa pública, cooperació i treball en equip, inversió sense retorn, esperit científic...).
Qui fa possible el Fòrum Impulsa?
El Fòrum Impulsa el paga la Fundació Príncep de Girona, que és una agrupació de persones de dretes de les comarques gironines que estalvien impostos posant diners en fer el Fòrum i de passada fan saber al rei d'Espanya i al seu fill Felip que els consideren gent important per a ells i els tenen en molt alata estima.
Què diuen i què fan realment?
Ja vàrem veure què diuen i què fan la gent de dretes fa unes setmanes. La Fundació Príncep de Girona n'és un bon exemple. En el Fòrum Impulsa han fet venir a gent que ha destacat per la seva tasca en diferents camps. Són gent excepcional que vénen a donar testimoni de la seva experiència davant dels joves del fòrum. També l'astronauta emprenedor. I qui els presideix és el príncep, que ho és per dret hereditari, però no per ser una persona excepcional ni destacada en res. No té cap mèrit conegut, a part de ser el fill del rei d'Espanya. Durant tots els anys que és Príncep de Girona i des d'abans, fins i tot ha estat incapaç de llegir els discursos que li preparen millor del que ho fa el seu pare (i no costava gaire millorar-lo).
Com veieu, la Fundació Príncep de Girona i el seu Fòrum Impulsa, són molt de dretes.
I la policia?
La policia l'han fet venir per separar a la gent. Si a dins del Fòrum hi ha els patrons de la Fundació del Príncep de Girona, el propi Príncep i tota la gent excepcional a la que han convidat a venir, a fora podria passar que es reuneixi molta gent poc excepcional. Gent que ha perdut la feina, la casa, o que remena contenidors per portar menjar a casa. O senzillament gent que pensem que tenir prínceps i reis en ple segle XXI i amb la crisi que patim és una bestiesa indecent. I tots plegats som una immensa majoria.
Però gràcies a la policia el Fòrum anirà bé, i durant dos dies allà dintre no semblarà que un de cada dos joves no té feina, ni que molts joves excepcionals no podran seguir sent-ho perquè no podran pagar-se la matrícula d'estudis de l'any vinent.
Us heu preguntat per què avui hi ha tanta policia al carrer. És un desnonament massiu? No. La raó és que avui i demà es celebra el Fòrum Impulsa.
Què és el Fòrum Impulsa?
Segons la seva web és un aconteixement orientat a fomentar els valors de l'emprenedoria entre els joves. En realitat el que això significa és que és un aconteixement dedicat a fomentar els valors de dretes entre els joves. En un moment en el qual la crisi està fent que moltíssima gent ho passi malament (recordeu els darrers anys que m'heu sentit dir que no teniem diners per comprar gaire res i amb prou feines podiem pagar el lloguer de casa?), és molt important per a la gent de dretes que no es perdi la fe en el sistema de dretes, i el Fòrum Impulsa és un gran aparador que mostra gent que ha tingut èxit en la vida de diferents maneres.
En l'edició d'aquest any s'han superat, perquè han fet venir un astronauta per parlar de la seva experiència. Jo d'astronautes hi entenc poquet, tot i que és el que volia ser de gran, però fins ara sempre havia pensat que l'únic astronauta emprenedor que existeix era el barrufet astronauta. Però per als del Fòrum Impulsa -que són gent molt saberuda-, es veu que és diferent, i han trobat un astronauta que és emprenedor.
Tot i això, si repassem el còmic del barrufet astronauta, veiem que fins i tot ell necessita de l'ajuda de la comunitat per fer realitat el seu somni. Paradoxalment els astronautes només arriben a existir en societats que funcionin amb un sistema com el que prediquen les esquerres (impostos, iniciativa pública, cooperació i treball en equip, inversió sense retorn, esperit científic...).
Qui fa possible el Fòrum Impulsa?
El Fòrum Impulsa el paga la Fundació Príncep de Girona, que és una agrupació de persones de dretes de les comarques gironines que estalvien impostos posant diners en fer el Fòrum i de passada fan saber al rei d'Espanya i al seu fill Felip que els consideren gent important per a ells i els tenen en molt alata estima.
Què diuen i què fan realment?
Ja vàrem veure què diuen i què fan la gent de dretes fa unes setmanes. La Fundació Príncep de Girona n'és un bon exemple. En el Fòrum Impulsa han fet venir a gent que ha destacat per la seva tasca en diferents camps. Són gent excepcional que vénen a donar testimoni de la seva experiència davant dels joves del fòrum. També l'astronauta emprenedor. I qui els presideix és el príncep, que ho és per dret hereditari, però no per ser una persona excepcional ni destacada en res. No té cap mèrit conegut, a part de ser el fill del rei d'Espanya. Durant tots els anys que és Príncep de Girona i des d'abans, fins i tot ha estat incapaç de llegir els discursos que li preparen millor del que ho fa el seu pare (i no costava gaire millorar-lo).
Com veieu, la Fundació Príncep de Girona i el seu Fòrum Impulsa, són molt de dretes.
I la policia?
La policia l'han fet venir per separar a la gent. Si a dins del Fòrum hi ha els patrons de la Fundació del Príncep de Girona, el propi Príncep i tota la gent excepcional a la que han convidat a venir, a fora podria passar que es reuneixi molta gent poc excepcional. Gent que ha perdut la feina, la casa, o que remena contenidors per portar menjar a casa. O senzillament gent que pensem que tenir prínceps i reis en ple segle XXI i amb la crisi que patim és una bestiesa indecent. I tots plegats som una immensa majoria.
Però gràcies a la policia el Fòrum anirà bé, i durant dos dies allà dintre no semblarà que un de cada dos joves no té feina, ni que molts joves excepcionals no podran seguir sent-ho perquè no podran pagar-se la matrícula d'estudis de l'any vinent.
dijous, 28 de juny del 2012
El Pla del Sota Monestir de Banyoles
Estimades filles:
El passat dilluns al vespre vaig estar el ple de Banyoles. Molta altra gent hi va anar, tanta que no es recordava mai tants ciutadans seguint un ple.
La raó és que es discutia l'aprovació del Pla del Sota Monestir, que és la zona d'hortes més antiga que hi ha a Banyoles, al costat de Canaletes, on la nostra família ha viscut molts anys. La zona del Sota Monestir és tan antiga que ja existia abans que es fes el monestir, que va ser el primer edifici de Banyoles, i aquelles hortes han alimentat als banyolins des de fa més de 1100 anys.
La raó de que es faci aquest Pla és que fins ara s'hi podien construir cases segons el què diu la llei en un document de Banyoles que s'anomena Pla General d'Ordenació Urbana, que es va fer l'any 1984, molt abans del vostre naixement. Tots els ajuntaments tenen un pla general, i s'ha de fer cada vint anys més o menys per decidir entre tots com es vol que creixi el poble i es vagi construint. És més o menys com canviar de casa i decidir on van el mobles i de quin color es pinten les habitacions.
El que caldria, com va explicar en Joan Luengo, és fer un pla general de Banyoles nou, per tal que tothom pugui decidir. Però els que manen a Banyoles han decidit fer un pla parcial, que és com un pla general però només d'una part molt petita.
A Banyoles tothom es coneix perquè és petit, i tothom sap que un empresari que es diu Caixàs hi vol fer cases, tot i que els que manen a l'ajuntament neguen que ningú s'interessi en fer cases a Sota Monestir.
El que normalment es faria seria un pla general. i després el de Sota Monestir. Com que els que manen fan al revés, tothom els diu que tenen pressa en fer el pla parcial, perquè en Caixàs té pressa. Però els que manen diuen que no és cert, i afirmen que si fan el pla parcial és perquè actualment tothom hi podria fer cases en qualsevol lloc de les hortes de Sota Monestir, i el que estan fent amb el pla parcial és salvar-les.
Ja us he explicat en ocasions anteriors que en política s'ha de mirar què es fa, i no què es diu. Anem a veure uns quant exemples:
En aquest vídeo podem veure com el regidor d'urbanisme explica una cosa que no és ben bé certa. Per què li cal enganyar si pensa que el que fa està ben fet?
En aquest altre vídeo, el regidor Joan Luengo explica perquè el grup polític d'Iiniciativa Verds vota en contra del pla general. Mirem-lo amb atenció per mirar què diuen i què fan els polítics que hi surten:
En el minut 2:50 en Joan Luengo explica que el procés de participació per fer el pla s'ha fet malament i explica per què. És un ciutadà que fa de polític.
En el minut 10:58 el regidor d'urbanisme Miquel Vilanova afirma que el procés de participació no s'ha fet bé i dóna excuses de mal pagador. En aquest punt, filles meves, heu de saber que fer un procés de participació és obligatori segons la llei, no és un gest que els que manen fan amb els ciutadans. Per tant, el regidor d'urbanisme no sap fer la seva feina, la feina per a la qual cobra cada mes i que li obliga a fer la llei, i hauria de dimitir. En Miquel Vilanova és un clàssic exemple de polític idiota (en el sentit etimològic del terme).
En el minut 12:19 comença la intervenció d'en Jordi Bosch Barraca, regidor de medi ambient. No cal entrar en detalls sobre la seva intervenció. Salta a la vista que o bé és un polític idiota (en el sentit etimològic del terme) i s'ha oblidat que la política és defensar els interessos de la comunitat per sobre de tot i no els del seu sou de polític a final de mes, o bé és un idiota fent veure que fa política (també en el sentit clàssic del terme).
En el minut 13:53 en Joan Luengo demostra que en Miquel Vilanova mentia quan parlava de processos de participació.
De vegades pot semblar que mirar la diferència entre què fan i què diuen els polítics, els polítics idiotes i els idiotes que fan política pot semblar difícil, però els ciutadans que fan de polítics com en Joan Luengo es coneixen de seguida perquè n'hi ha molt pocs i brillen amb llum pròpia, i els altres estan rodejats d'una aura de mediocritat que de vegades els delata abans de fixar-se molt en allò que fan. Aquesta gent mediocre com en Miquel Vilanova o en Jordi Bosch Barraca és necessària per tal que alcaldes com el de Banyoles i empresaris com en Caixàs tinguin aval per tirar endavant els seus negocis. Per això assenyalar-los i exigir que estiguin a l'altura de la seva feina o que pleguin és necessari, perquè ajuda a que la política i el món esdevinguin un lloc millor.
Per últim, us deixo un vídeo amb un ciutadà, que si bé no és polític, fa Política. Amb uns quants Àngel Vergés més el món on viureu quan sigueu grans i on creixeran el vostres fills seria un lloc millor que el que tenim ara mateix. Jutgeu vosaltres mateixes què diu i què fa.
El passat dilluns al vespre vaig estar el ple de Banyoles. Molta altra gent hi va anar, tanta que no es recordava mai tants ciutadans seguint un ple.
La raó és que es discutia l'aprovació del Pla del Sota Monestir, que és la zona d'hortes més antiga que hi ha a Banyoles, al costat de Canaletes, on la nostra família ha viscut molts anys. La zona del Sota Monestir és tan antiga que ja existia abans que es fes el monestir, que va ser el primer edifici de Banyoles, i aquelles hortes han alimentat als banyolins des de fa més de 1100 anys.
La raó de que es faci aquest Pla és que fins ara s'hi podien construir cases segons el què diu la llei en un document de Banyoles que s'anomena Pla General d'Ordenació Urbana, que es va fer l'any 1984, molt abans del vostre naixement. Tots els ajuntaments tenen un pla general, i s'ha de fer cada vint anys més o menys per decidir entre tots com es vol que creixi el poble i es vagi construint. És més o menys com canviar de casa i decidir on van el mobles i de quin color es pinten les habitacions.
El que caldria, com va explicar en Joan Luengo, és fer un pla general de Banyoles nou, per tal que tothom pugui decidir. Però els que manen a Banyoles han decidit fer un pla parcial, que és com un pla general però només d'una part molt petita.
A Banyoles tothom es coneix perquè és petit, i tothom sap que un empresari que es diu Caixàs hi vol fer cases, tot i que els que manen a l'ajuntament neguen que ningú s'interessi en fer cases a Sota Monestir.
El que normalment es faria seria un pla general. i després el de Sota Monestir. Com que els que manen fan al revés, tothom els diu que tenen pressa en fer el pla parcial, perquè en Caixàs té pressa. Però els que manen diuen que no és cert, i afirmen que si fan el pla parcial és perquè actualment tothom hi podria fer cases en qualsevol lloc de les hortes de Sota Monestir, i el que estan fent amb el pla parcial és salvar-les.
Ja us he explicat en ocasions anteriors que en política s'ha de mirar què es fa, i no què es diu. Anem a veure uns quant exemples:
En aquest vídeo podem veure com el regidor d'urbanisme explica una cosa que no és ben bé certa. Per què li cal enganyar si pensa que el que fa està ben fet?
En aquest altre vídeo, el regidor Joan Luengo explica perquè el grup polític d'Iiniciativa Verds vota en contra del pla general. Mirem-lo amb atenció per mirar què diuen i què fan els polítics que hi surten:
En el minut 2:50 en Joan Luengo explica que el procés de participació per fer el pla s'ha fet malament i explica per què. És un ciutadà que fa de polític.
En el minut 10:58 el regidor d'urbanisme Miquel Vilanova afirma que el procés de participació no s'ha fet bé i dóna excuses de mal pagador. En aquest punt, filles meves, heu de saber que fer un procés de participació és obligatori segons la llei, no és un gest que els que manen fan amb els ciutadans. Per tant, el regidor d'urbanisme no sap fer la seva feina, la feina per a la qual cobra cada mes i que li obliga a fer la llei, i hauria de dimitir. En Miquel Vilanova és un clàssic exemple de polític idiota (en el sentit etimològic del terme).
En el minut 12:19 comença la intervenció d'en Jordi Bosch Barraca, regidor de medi ambient. No cal entrar en detalls sobre la seva intervenció. Salta a la vista que o bé és un polític idiota (en el sentit etimològic del terme) i s'ha oblidat que la política és defensar els interessos de la comunitat per sobre de tot i no els del seu sou de polític a final de mes, o bé és un idiota fent veure que fa política (també en el sentit clàssic del terme).
En el minut 13:53 en Joan Luengo demostra que en Miquel Vilanova mentia quan parlava de processos de participació.
De vegades pot semblar que mirar la diferència entre què fan i què diuen els polítics, els polítics idiotes i els idiotes que fan política pot semblar difícil, però els ciutadans que fan de polítics com en Joan Luengo es coneixen de seguida perquè n'hi ha molt pocs i brillen amb llum pròpia, i els altres estan rodejats d'una aura de mediocritat que de vegades els delata abans de fixar-se molt en allò que fan. Aquesta gent mediocre com en Miquel Vilanova o en Jordi Bosch Barraca és necessària per tal que alcaldes com el de Banyoles i empresaris com en Caixàs tinguin aval per tirar endavant els seus negocis. Per això assenyalar-los i exigir que estiguin a l'altura de la seva feina o que pleguin és necessari, perquè ajuda a que la política i el món esdevinguin un lloc millor.
Per últim, us deixo un vídeo amb un ciutadà, que si bé no és polític, fa Política. Amb uns quants Àngel Vergés més el món on viureu quan sigueu grans i on creixeran el vostres fills seria un lloc millor que el que tenim ara mateix. Jutgeu vosaltres mateixes què diu i què fa.
divendres, 8 de juny del 2012
L'ostracó (els medis de comunicació)
Estimades filles:
Ja vàrem comentar que la democràcia va iniciar-se a les ciutats de l'antiga Grècia. Aquella democràcia era encara més imperfecta que la d'ara, i funcionava diferent per moltes raons. La principal és que les ciutats eren petites comparades amb les d'ara, els que podien votar eren molt pocs (sempre homes), i tothom podia parlar i defensar la seva opinió i interessos davant de la resta de ciutadans amb dret a vot. Quan acabaven les reunions per decidir si construïen un nou temple, ampliaven el port, anaven a la guerra o no, i altres temes, feien servir l'ostracó.
L'ostracó era un bol de ceràmica que es situava a la sortida del lloc on es debatien els temes. Al costat de l'ostracó hi havia una pila de pedres blanques i una altra pila de pedres negres. En sortir, cada ciutadà agafava una pedra i la deixava dins de l'ostracó: la pedra blanca per dir sí i la pedra negra per dir no. Quan tothom havia votat un cop d'ull a l'ostracó permetia saber la decisió de la votació. Si no estava clar, es comptaven les pedres.
Unes de les votacions més importants amb l'ostracó eren per condemnar a mort o desterrar a un ciutadà. Ostracisem és una paraula que ens arriba d'aquells temps, i fa referència a condemnar a una persona a estar sol.
Dies enrere parlàvem dels il·lustrats i l'Enciclopèdia. Vàrem explicar que van ser ells els primers que van dir que el poder, per ser just, s'havia de dividir en tres: el poder de fer les lleis, el poder de fer-les complir, i el poder de jutjar als qui no les compleixen (poder legisltaiu, executiu i judicial). Heu de saber que també en aquella època es va dir que existia un quart poder: la premsa. Però com que en aquella època els diaris eren poc importants i no tothom sabia llegir no es va tenir en compte i els poders que es van reconèixer són tres i no quatre.
No obstant va passar el temps i la premsa va esdevenir mitjans de comunicació. Avui els mitjans de comunicació són molt diversos: la tele, les ràdios, els diaris i revistes, alguns llocs web d'internet... Amb l'aparició dels mitjans de comunicació, s'ha demostrat que els ciutadans que van dir quin era el quart poder tenien tota la raó, perquè a més de tenir el poder d'informar a la opinió pública, els mitjans de comunicació tenen el poder de formar opinió pública. Anem a veure uns exemples:
Recordeu el rei espanyol que es va trencar el maluc quan havia anta a matar elefants? Aquesta notícia és un bon exemple de com funcionen els medis de comunicació. Imagineu-vos que l'opinió pública, tot allò que pensa la majoria de la gent, és com un immens ostracó. Cada vegada que un medi de comunicació explica que el Borbó ha demanat perdó per matar elefants per diversió, és com si es diposités una pedra blanca en l'opinió pública. I cada vegada que un medi de comunicació pregunta què carai feia el rei matant elefants, és com si es diposités una pedra negra. No hi fa res qui tingui raó perquè tothom pensa diferent, el que compta en cada tema és el nombre de pedres de cada color. Per aquesta raó també vivim en una època en la qual els medis de comunicació estan infestats de tertulians, opinòlegs a sou la majoria dels quals són incapaços de fer una O amb un canuto, però que opinen sobre qualsevol tema com si fossin grans experts, tant li fa si és economia, lleis, energia, ètica, medicina o política. Molts d'ells són idiotes (en el sentit etimològic del terme) fent veure que fan política, i amb una única funció real: tirar una pedra blanca o negra segons convingui a qui els paga el sou més alt. Això no vol dir que tots aquests opinòlegs siguin idiotes (en el sentit etimològic del terme), però amb ells i els periodistes passa el mateix que amb els polítics i els polítics idiotes, que al final sembla que tots són iguals i la gent acaba pensant que no te'n pots creure a cap perquè tots intenten manipular la opinió pública tant com poden.
Ser periodista en aquesta època és una tragèdia, perquè a més de la precarietat, s'han d'enfrontar a un creixent desprestigi de la seva professió originat pels opinòlegs, siguin periodistes o no. Recordeu sempre això quan algú us digui que els periodistes manipulen la informació.
Els mitjans de comunicació públics
Aquesta és la raó per la qual a les esquerres, i també en qualsevol corrent de l'ecologia política, es defensa que almenys una part dels medis de comunicació siguin públics. Això garanteix que el que paga els sous a final de mes no intervingui en la feina dels periodistes i permet que donin el tractament de notícia a allò que professionalment consideren que el té, i no al que volen que es publiqui els que tenen interès en les pedres negres o blanques. Quan els mitjans de comunicació es gestionen com un negoci en sí mateix, més enllà del seu objectiu d'informar, la democràcia es debilita.
Res és perfecte i per desgràcia, de vegades passa que els governs de torn volen controlar els mitjans públics, i això porta a manipular l'opinió pública omplint-la de pedres blanques o negres segons convingui. Només les democràcies que gaudeixen d'una majoria de ciutadans i una minoria d'idiotes són capaces de fer front de manera justa a aquestes situacions.
Més endavant tornarem a parlar del quart poder, de moment avui només expliquem com funciona, i quines són les diferències entre els mitjans de comunicació, els periodistes, i els idiotes que disfressats d'opinòlegs fan veure que fan política.
El sentit crític
Queda clar després de tota aquesta explicació que en temes d'opinió pública l'ostracó no mostra la realitat dels temes. El que hi veiem depèn dels medis de comunicació que consultem o als quals estem exposats (com la tele). Per això cal tenir molt clar que encara que en ecologia política pensem molt diferent de la majoria de l'opinió pública, ni nosaltres estem equivocats ni ells tenen la raó.
Ja vàrem comentar que la democràcia va iniciar-se a les ciutats de l'antiga Grècia. Aquella democràcia era encara més imperfecta que la d'ara, i funcionava diferent per moltes raons. La principal és que les ciutats eren petites comparades amb les d'ara, els que podien votar eren molt pocs (sempre homes), i tothom podia parlar i defensar la seva opinió i interessos davant de la resta de ciutadans amb dret a vot. Quan acabaven les reunions per decidir si construïen un nou temple, ampliaven el port, anaven a la guerra o no, i altres temes, feien servir l'ostracó.
L'ostracó era un bol de ceràmica que es situava a la sortida del lloc on es debatien els temes. Al costat de l'ostracó hi havia una pila de pedres blanques i una altra pila de pedres negres. En sortir, cada ciutadà agafava una pedra i la deixava dins de l'ostracó: la pedra blanca per dir sí i la pedra negra per dir no. Quan tothom havia votat un cop d'ull a l'ostracó permetia saber la decisió de la votació. Si no estava clar, es comptaven les pedres.
Unes de les votacions més importants amb l'ostracó eren per condemnar a mort o desterrar a un ciutadà. Ostracisem és una paraula que ens arriba d'aquells temps, i fa referència a condemnar a una persona a estar sol.
 |
| Sòcrates va ser condemnat a mort a Atenes acusat de corrompre als joves. En realitat el que feia era buscar el coneixement i ensenyava a pensar. |
Dies enrere parlàvem dels il·lustrats i l'Enciclopèdia. Vàrem explicar que van ser ells els primers que van dir que el poder, per ser just, s'havia de dividir en tres: el poder de fer les lleis, el poder de fer-les complir, i el poder de jutjar als qui no les compleixen (poder legisltaiu, executiu i judicial). Heu de saber que també en aquella època es va dir que existia un quart poder: la premsa. Però com que en aquella època els diaris eren poc importants i no tothom sabia llegir no es va tenir en compte i els poders que es van reconèixer són tres i no quatre.
No obstant va passar el temps i la premsa va esdevenir mitjans de comunicació. Avui els mitjans de comunicació són molt diversos: la tele, les ràdios, els diaris i revistes, alguns llocs web d'internet... Amb l'aparició dels mitjans de comunicació, s'ha demostrat que els ciutadans que van dir quin era el quart poder tenien tota la raó, perquè a més de tenir el poder d'informar a la opinió pública, els mitjans de comunicació tenen el poder de formar opinió pública. Anem a veure uns exemples:
Recordeu el rei espanyol que es va trencar el maluc quan havia anta a matar elefants? Aquesta notícia és un bon exemple de com funcionen els medis de comunicació. Imagineu-vos que l'opinió pública, tot allò que pensa la majoria de la gent, és com un immens ostracó. Cada vegada que un medi de comunicació explica que el Borbó ha demanat perdó per matar elefants per diversió, és com si es diposités una pedra blanca en l'opinió pública. I cada vegada que un medi de comunicació pregunta què carai feia el rei matant elefants, és com si es diposités una pedra negra. No hi fa res qui tingui raó perquè tothom pensa diferent, el que compta en cada tema és el nombre de pedres de cada color. Per aquesta raó també vivim en una època en la qual els medis de comunicació estan infestats de tertulians, opinòlegs a sou la majoria dels quals són incapaços de fer una O amb un canuto, però que opinen sobre qualsevol tema com si fossin grans experts, tant li fa si és economia, lleis, energia, ètica, medicina o política. Molts d'ells són idiotes (en el sentit etimològic del terme) fent veure que fan política, i amb una única funció real: tirar una pedra blanca o negra segons convingui a qui els paga el sou més alt. Això no vol dir que tots aquests opinòlegs siguin idiotes (en el sentit etimològic del terme), però amb ells i els periodistes passa el mateix que amb els polítics i els polítics idiotes, que al final sembla que tots són iguals i la gent acaba pensant que no te'n pots creure a cap perquè tots intenten manipular la opinió pública tant com poden.
 |
| Els mitjans de comunicació influeixen en l'opinió pública de manera similar a com funciona un ostracó. Qualsevol semblança del dibuix respecte les capçalers i els titulars és pura coincidència, obra de l'espontaneïtat innocent de l'artista. |
Ser periodista en aquesta època és una tragèdia, perquè a més de la precarietat, s'han d'enfrontar a un creixent desprestigi de la seva professió originat pels opinòlegs, siguin periodistes o no. Recordeu sempre això quan algú us digui que els periodistes manipulen la informació.
Els mitjans de comunicació públics
Aquesta és la raó per la qual a les esquerres, i també en qualsevol corrent de l'ecologia política, es defensa que almenys una part dels medis de comunicació siguin públics. Això garanteix que el que paga els sous a final de mes no intervingui en la feina dels periodistes i permet que donin el tractament de notícia a allò que professionalment consideren que el té, i no al que volen que es publiqui els que tenen interès en les pedres negres o blanques. Quan els mitjans de comunicació es gestionen com un negoci en sí mateix, més enllà del seu objectiu d'informar, la democràcia es debilita.
Res és perfecte i per desgràcia, de vegades passa que els governs de torn volen controlar els mitjans públics, i això porta a manipular l'opinió pública omplint-la de pedres blanques o negres segons convingui. Només les democràcies que gaudeixen d'una majoria de ciutadans i una minoria d'idiotes són capaces de fer front de manera justa a aquestes situacions.
Més endavant tornarem a parlar del quart poder, de moment avui només expliquem com funciona, i quines són les diferències entre els mitjans de comunicació, els periodistes, i els idiotes que disfressats d'opinòlegs fan veure que fan política.
El sentit crític
Queda clar després de tota aquesta explicació que en temes d'opinió pública l'ostracó no mostra la realitat dels temes. El que hi veiem depèn dels medis de comunicació que consultem o als quals estem exposats (com la tele). Per això cal tenir molt clar que encara que en ecologia política pensem molt diferent de la majoria de l'opinió pública, ni nosaltres estem equivocats ni ells tenen la raó.
dimecres, 6 de juny del 2012
Per què no som Islàndia. El Claustre del Mas del Vent
Estimades filles:
Ahir i avui a la premsa es parla molt d'un claustre romànic en una finca anomenada Mas del Vent a Palamós. Poc després del vostre naixement, i fins fa pocs anys, hi vaig estar moltes vegades. Fa pocs anys vaig deixar d'anar-hi: havien deixat de pagar-me les factures pels serveis de consultoria en agricultura ecològica, i encara no me n'han explicat les raons. En qualsevol cas a partir de molts milers d'€ ja no era pertinent continuar anant-hi.
Treballar allà m'ha significat reflexions al llarg del temps, precisament entorn d'aquest claustre. Per què?
En primer lloc: es pot tenir un claustre romànic a casa? és evident que sí, i quan treballes en un projecte sobre la finca que compleix amb tots els requisits, penses que tot és en ordre.
És evident que el claustre no és d'allà. I pel que diuen els diaris i els experts, no tot està en ordre respecte del claustre. L'actual propietari surt avui als diaris com el que no respon per donar explicacions sobre el tema, quan en realitat ell el va heretar amb la finca, i mai ha decidit ni comprar-lo ni tenir-lo. En certa manera li ha caigut a sobre, i sent com és una magnífica persona, queda com l'espoliador del patrimoni artístic del país. La vida té paradoxes injustes i cruels.
En canvi qui administra la propietat, que també és interventor de l'ajuntament de Girona, en coneix bé l'origen. I aquí de les reflexions sobre les paradoxes de la vida passo a les reflexions sobre les línies vermelles. Es pot ser alhora interventor d'un ajuntament al servei públic i ocultar coses així? En quin punt exacte es pot compatibilitzar una cosa i una altra de manera coherent? Sabia o no de la condició irregular del claustre?
Més encara, perquè en una ocasió hi vaig passejar en comitiva amb el que aleshores era Conseller de Política Territorial i Obres Públiques a la Generalitat, que és veí de la finca i amic dels propietaris. Ell sabia si el claustre pot ser allà? Potser no tenia per què saber-ho?
Moltes preguntes que em porten a una única resposta, que és que entre tots fem el món com és. També jo. Fer preguntes és incòmode, però exigir respostes és molest.
Quan vaig començar a treballar per a ells, només vaig preguntar si tenien negocis o inversions relacionats amb armament, i em van assegurar que no. Havia d'haver preguntat també d'on sortia el claustre?
Per això els catalans no som islandesos. Però poc a poc n'hem d'anar aprenent, perquè la vostra generació i les que us han de seguir mereixen un món millor, en tots els sentits.
Ahir i avui a la premsa es parla molt d'un claustre romànic en una finca anomenada Mas del Vent a Palamós. Poc després del vostre naixement, i fins fa pocs anys, hi vaig estar moltes vegades. Fa pocs anys vaig deixar d'anar-hi: havien deixat de pagar-me les factures pels serveis de consultoria en agricultura ecològica, i encara no me n'han explicat les raons. En qualsevol cas a partir de molts milers d'€ ja no era pertinent continuar anant-hi.
Treballar allà m'ha significat reflexions al llarg del temps, precisament entorn d'aquest claustre. Per què?
En primer lloc: es pot tenir un claustre romànic a casa? és evident que sí, i quan treballes en un projecte sobre la finca que compleix amb tots els requisits, penses que tot és en ordre.
És evident que el claustre no és d'allà. I pel que diuen els diaris i els experts, no tot està en ordre respecte del claustre. L'actual propietari surt avui als diaris com el que no respon per donar explicacions sobre el tema, quan en realitat ell el va heretar amb la finca, i mai ha decidit ni comprar-lo ni tenir-lo. En certa manera li ha caigut a sobre, i sent com és una magnífica persona, queda com l'espoliador del patrimoni artístic del país. La vida té paradoxes injustes i cruels.
En canvi qui administra la propietat, que també és interventor de l'ajuntament de Girona, en coneix bé l'origen. I aquí de les reflexions sobre les paradoxes de la vida passo a les reflexions sobre les línies vermelles. Es pot ser alhora interventor d'un ajuntament al servei públic i ocultar coses així? En quin punt exacte es pot compatibilitzar una cosa i una altra de manera coherent? Sabia o no de la condició irregular del claustre?
Més encara, perquè en una ocasió hi vaig passejar en comitiva amb el que aleshores era Conseller de Política Territorial i Obres Públiques a la Generalitat, que és veí de la finca i amic dels propietaris. Ell sabia si el claustre pot ser allà? Potser no tenia per què saber-ho?
Moltes preguntes que em porten a una única resposta, que és que entre tots fem el món com és. També jo. Fer preguntes és incòmode, però exigir respostes és molest.
Quan vaig començar a treballar per a ells, només vaig preguntar si tenien negocis o inversions relacionats amb armament, i em van assegurar que no. Havia d'haver preguntat també d'on sortia el claustre?
Per això els catalans no som islandesos. Però poc a poc n'hem d'anar aprenent, perquè la vostra generació i les que us han de seguir mereixen un món millor, en tots els sentits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)