Segons el DNI em dic Alberto (els drets nacionals)

Estimades filles:

Com que sempre esteu amb l'antena posada a la ràdio, les notícies de la tele i les portades dels diaris, aquesta vegada m'adelantaré a la vostra propera pregunta: per què hi ha gent que diu que els catalans som nazis com els que surten a les pelis d'Indiana Jones? I per què hi ha anuncis que diuen que a Catalunya canviarem els cognoms a la gent?
La resposta a totes dues preguntes és que hi ha gent interessada a que el poble català siguem com ells volen, no com nosaltres decidim ser.

Us explicaré una història: quan jo vaig néixer, l'any 1971, els noms catalans estaven prohibits. Sembla increïble, oi? Doncs és cert. Això no vol dir que pel carrer o a l'escola la gent no em digués pel meu nom, però alhora de registrar les nenes i els nens, obligaven a posar el nom en castellà. Just abans del vostre naixement, la gent que havia vist el meu DNI, va dir-me que havia de canviar-me el nom, així en tots els documents oficials que vosaltres tindreu hi diria que el vostre pare es deia Albert. Però després de molt pensar-hi, no vaig voler canviar el nom i hi vaig deixar el que van obligar a inscriure als meus pares: Alberto.
Per què ho vaig fer? Ho vaig fer per ajudar-vos a fer memòria durant tota la vostra vida, que no fa gaires anys als catalans no ens deixaven ser catalans, i nosaltres ho som perquè decidim ser-ho. Cada dia quan ens llevem, cada dia quan anem a dormir, decidim ser catalans perquè és una elecció lliure i és el nostre dret. I no vull que oblideu mai que el dret a dir-se Albert en comptes d'Alberto, Ona en comptes de Mariona o Roger en comptes de Rogelio ens el guanyem perquè lluitem perquè pugui ser així, no perquè ens ho regalen. I el mateix passa amb la resta de drets, com el dret a tenir un sostre, una feina digna o un metge quan cal, o una universitat independentment dels diners que tenim els pares. No hi han drets diferents, perquè és el fet de tenir drets i poder exercir-los el que ens permet florir com a persones i com a comunitat.

Els drets no els donen mai, els drets es guanyen. I es guanyen lluitant. Aquesta és la primera lliçó avui.

La segona lliçó és que cadascú ha de lluitar pels seus propis drets abans de poder defensar els dels altres. Però tots en tenim. Per això us heu de malfiar i molt dels que per defensar els seus drets ataquen els altres, sigui per la causa que sigui, i siguin d'on siguin els altres, espanyols, francesos, o també catalans. Ser català no és anar en contra de ningú. Ser espanyol tampoc hauria de ser-ho. La gent no és idiota o injusta ni és mentidera perquè és d'un lloc o un altre, ho és perquè decideix ser-ho amb les seves accions.

Durant els propers dies, si sentiu algun idiota dir que els catalans som nazis com els de les pelis d'Indiana Jones, o que els catalans obligarem a la gent a canviar-se el cognom, recordeu-li per què en el meu DNI hi diu Alberto. I si esteu a casa, expliqueu-li en català.

L'energia del canvi d'estat

Estimades filles:

Hi ha un fenomen físic poc conegut que es pot aplicar als canvis en la societat i la política, i que és clau per comprendre com avancem col·lectivament. Però curiosament, aquest canvi no és gaire conegut. Em refereixo al l'energia del canvi d'estat.

Què són els estats físics?
La matèria es troba en la natura en quatre estats, dels quals directament nosaltres només en trobem tres: l'estat sòlid, el líquid i el gasós. L'exemple més senzill per entendre els estats físics és l'aigua, que en estat sòlid anomenem gel, en estat líquid anomenem aigua, i que podem trobar en forma gasosa en la boira o les saunes, per exemple.

L'estat físic de l'aigua depèn de la temperatura, que es mesura en graus centígrads (ºC). A menys de 0ºC l'aigua es torna gel i a més de 100ºC es torna vapor. Entre 0 i 100 l'aigua pot ser freda o calenta, però sempre és líquida.

Com es realitza exactament el canvi d'estat físic? Anem a estudiar aquest fenomen:

Agafem una cassola plena d'aigua i la posem als fogons. Dins de la cassola hi posem un termòmetre que mesuri per sobre dels 100ºC. Si observem atentament el termòmetre, veiem que quan passa poqueta estona la temperatura puja 1ºC. Per què? Doncs perquè l'energia de la flama dels fogons es transfereix a l'aigua en forma de temperatura. Com més escalfa la flama, més energia acumula l'aigua i més augmenta la temperatura. A cada estona que passa, puja un grau més de temperatura. Sempre un grau a cada estona.
I de sobte, l'aigua arriba a 100ºC, i sembla que s'hauria de convertir tota en vapor, però això no passa. A cada estona, l'aigua es manté a 100ºC, tot i que la flama segueix transferint energia a l'aigua. I van passant les estones, i el termòmetre no puja. Sí que veiem que l'aigua bull, però bàsicament continua essent líquida.

Perquè no es converteix en vapor de sobte, quan ja fa una estona i dos i tres que està a 100ºC, i no para d'acumular energia? La resposta és que per canviar d'estat físic, necessita acumular una energia extra. I això passa sempre.

També podem fer l'experiment de l'energia de canvi d'estat d'una altra manera: amb un esprai. Si polsem molta estona un esprai notem que el dit se'ns refreda. Això passa perquè el líquid de dins de l'esprai en sortir es torna gasós, i roba energia del seu voltant en forma de temperatura. Els càntirs de l'hort refreden l'aigua quan estan sota el sol del migdia de l'estiu d'aquesta mateixa manera, perquè les parets poroses del càntir permeten que l'aigua s'escapi en forma de vapor amb l'energia de l'escalfor del sol i refreden l'aigua de dins per l'energia que el canvi d'estat pren del seu voltant.

Ara que ja sabeu què és l'energia del canvi d'estat, podreu comprendre perquè a la societat i en la política alguns canvis no es poden fer de manera immediata. Ni en un mes, ni tampoc en set anys. Aquest fet provoca molta frustració a la ciutadania en general (que ja sabem que majoritàriament no es composa de ciutadanes o ciutadans, sinó d'idiotes en el sentit clàssic del terme amb tendència innata a la queixa).

Per això quan arribin els períodes d'eleccions heu de tenir molt present aquest fet. Si des de fa temps us repeteixo que en política cal mirar què es fa i no que es diu, la segona lliçó important és que tingueu sempre present l'energia de canvi d'estat. Quan algú promet canvis immediats, us està enganyant, o esteu davant d'un idiota fent veure que fa política. La política de debò no és com dibuixar un arbre en un paper, s'assembla més a plantar un arbre triant bé el lloc i el moment, i cuidant-lo durant moltíssims anys amb atenció i molta cura.

I aquesta és la raó per la qual la maldició de les esquerres fa tant difícil transformar la societat, garantir la justícia social i garantir que el medi ambient estigui en condicions saludables: és molt difícil bullir molta aigua i convertir-la en vapor si constantment treus la cassola del foc i la tornes a posar, encara que sigui per canviar de fogó.

Cafèambllet i la llei vikinga (lleis i justícia)

Estimades filles:

Avui m'heu demanat què era aquell vídeo que mirava amb tanta atenció on sortien una noia i un noi molt i molt seriós. Per explicar-vos-ho d'una manera senzilla abans us parlaré de les lleis vikingues.

En contra de la creença majoritària, els víkings tenien una societat avançada a la de la majoria dels seus veïns, i de fet van ser ells qui van engendrar un gran nombre dels estats de l'edat mitjana que van marcar la història europea. Entre les seves costums hi havia dues de fonamentals per poder funcionar com a societat: les thinga i els homes del destí. Les thinga eren reunions veïnals a l'engròs, una mica com l'aplec de Santa Cecília aquí a la Vall de la Llémena, o qualsevol altre aplec català. Les thinga s'aprofitaven per comerciar, per fer festa, festejar i retrobar-se amb les famílies i conèixer nous veïns. A les thinga sempre hi assistien els homes del destí, una mena de jutges i notaris moderns alhora. Els víkings només utilitzaven l'escriptura per a la religió, de manera que els homes del destí s'ajuntaven durant les thinga i es recitaven entre ells les lleis vikingues, que eren molt i molt justes. Tant justes que mai ningú dubtava de recórrer als homes del destí per tancar els tractes, demanar els divorcis (tant els homes com les dones) i demanar-los fer de testimoni dels juraments i promeses. Per això si una família venia un cavall a una altra, per posar un exemple, i la que el rebia no el pagava, els que havien entregat el cavall recorrien a un home del destí, a poder ser el que estava present durant l'acord de venda, i li demanava sentència. En un cas com aquest que expliquem l'home del destí hauria sentenciat que la famiília que havia rebut el cavall hauria de pagar-lo, o bé tornar-lo. La part vikinga de debò de tot plegat començava quan la família que havia entregat el cavall havia de fer-se valer per fer complir la sentència. Dit d'una altra manera, si la família que havia entregat el cavall estava composada per deu membres i la que l'havia rebut estava composada per cinquanta membres, i la majoria dels cinquanta no volien ni pagar ni tornar el cavall, la injustícia era un fet tot i que la llei era clara sobre qui tenia raó. Curt i ras, en la societat vikinga només era tractat amb justícia qui tenia força per fer valer els seus drets.

Avui en dia no ha canviat gaire, a pesar de les formes i el temps que ha passat. La noia i el noi del vídeo eren la Marta i l'Albano, dos ciutadans de cap a peus que amb una mica d'ajuda han pogut descobrir i fer públics diversos casos de corrupció política i empresarial. Més endavant parlarem de la corrupció i de com funciona, però de moment per tal que us en feu una idea us diré que la corrupció equival a robar, però com diu en Joan Boada sempre, sempre va lligada a un o més noms. 

Gràcies als vídeos de la Marta i l'Albano molta gent ha pogut saber que ens estan robant molts diners que havien de servir per ajudar i curar malalts.

El que han fet la Marta i l'Albano exactament és descobrir molts d'aquests robatoris i els noms de qui hi està involucrat. Ho han fet públic tot en la seva revista anomenada cafèambllet i han penjat vídeos a internet on ho expliquen tot amb pèl i senyals. Un diari dels grans, anomenat El País, va investigar tot el que deien i va descobrir encara més coses i també les va fer públiques, amb més informació encara.

L'Albano segueix la pista d'uns diners de la sanitat públioca desapareguts i enxampa una corrupte que s'adona que si troben el dineral que ha robat està perduda. I l'ha enxampada perquè no s'esperava que ningú investigués què fa amb els diners públics.

El cas és que un d'aquests corruptes ha vist el seu nom en un dels vídeos, i ha anat a queixar-se a un jutge de que estaven parlant malament d'ell, i ha demanat que per compensar-li el mal que això li feia la Marta i l'Albano li paguin uns diners. Però només la Marta i l'Albano, no pas aquest diari tan gran anomenat El País. Ja us podeu imaginar que ho ha fet d'aquesta manera perquè és un abusetes i vol espantar-los per tal que deixin d'investigar, perquè del diari gran no li ha explicat res al jutge.

Doncs no us creureu què ha passat: el jutge, en comptes de demanar a la Marta i l'Albano que li facin arribar tota la informació per esbrinar si el que diuen és veritat o no, els ha condemnat a pagar 10.000 € al corrupte abusetes. Increïble, no? 

Afortunadament, ara que sabem com funcionava la llei vikinga, sabem què cal fer: una pinya amb la Marta i l'Albano, com si fossin de la família, per plantar cara als corruptes. Ells dos ja han dit que seguiran exercint de ciutadans, nosaltres els farem costat per pagar totes les multes que calgui. Si els ciutadans som majoria, molts més que els corruptes, i la gent va deixant de ser idiota (en el sentit etimològic del terme), ningú pot evitar que a cada dia que passi la societat esdevingui més justa per a tothom.

Artur Mas convoca eleccions anticipades (l'empoderament)

Estimades filles:

Com ja sabeu aquests dies ens veurem poquet perquè hi ha eleccions i hi treballo. Resulta que aquestes eleccions no havien de venir fins d'aquí a dos anys, perquè els períodes electorals al nostre país duren quatre anys, però s'han succeït una sèrie de fets que han decidit al president Artur Mas a prendre aquesta decisió, que li pertocava a ell com a president de Catalunya.

La gent que el critica ha afirmat que s'ho ha fet venir bé, perquè una sèrie d'escàndols relacionats amb les revisions dels cotxes, el Palau de la Música, els diners dels impostos que són per curar malalties i altres temes havien posat en seriós compromís a molts dels seus amics i a ell mateix. Molta d'aquesta mateixa gent diu que també s'ho ha fet venir bé perquè havia fet un invent polític que ell anomenava geometria variable que fins ara només funcionava amb un partit de dretes anomenat Partit Popular de Catalunya i que ja no li serviria per aprovar els pressupostos de l'any vinent, que són els que donen capacitat a un govern de fer les polítiques que li encomanen els seus votans, tot i que de vegades hi ha governs que necessiten improvisar.

El cas és que en realitat el president Artur Mas ha explicat una i altra vegada per activa i per passiva que  si adelanta les eleccions és perquè el passat onze de setembre moltíssimes persones de Catalunya van sortir al carrer a reclamar un canvi per al país, i ell ha escoltat el seu clam.
En realitat el que ha passat és que tota aquesta gent es van empoderar sortint al carrer a dir prou i van prendre la iniciativa.

Nosaltres tres no hi vàrem anar, perquè vàrem acordar amb la vostra mare que ella hi aniria pels quatre i nosaltres preparariem bé el dia següent, que era el primer dia de curs. Però com el propi president Mas hi érem en esperit, i també ens empoderàvem una mica més.

Què vol dir empoderar-se?
Fa un temps sentia a un ciutadà de Girona anomenat Josep Canal parlar-ne a internet. Concretament deia que "empoderar-se és una paraula molt de la PAH". I és cert. Jo em vaig trobar amb aquesta paraula per primera vegada fa catorze anys, al mateix temps que em vaig trobar amb la permacultura. Empoderar-se vol dir que les persones passem a l'acció i passem a ser una mica menys idiotes (en el sentit clàssic del terme). Com hem fet per exemple amb l'hort de casa, que hem pensat com volem que sigui i ens hem posat a fer-lo realitat, amb arbres, plantes i flors, buscant ajuda i passant-ho bé. Hem triat fer realitat l'hort, en comptes de queixar-nos perquè hi ha sequera, perquè no tenim temps, poc espai o pocs diners. Certament empoderar-se és deixar de ser idiota i voler ser ciutadà amb tot el que comporta.

I això és el que va passar aquest darrer onze de setembre. Personalment em resulta molt sorprenent com ha esdevingut aquest empoderament col·lectiu a Catalunya. Jo pensava que arribaria perquè un de cada tres gironins és pobre, o perquè un de cada deu nens pateix malnutrició, o perquè la gent ha estat estafada pels bancs o perden la casa. Però no, l'empoderament a molta gent a Catalunya li ha arribat perquè volen dirigir el seu projecte comunitari separats de la resta de l'estat espanyol (d'això en diuen independència). Em resulta sorprenent, però suposo que el procés de deixar de ser idiota és així de sorprenent i no cal donar-li més voltes.

El cas és que el president Artur Mas ha dit que comprèn perfectament el que va dir tota aquella gent empoderada aquesta Diada de l'Onze de Setembre, i que per això adelanta les eleccions. I atenció perquè aquí arriba el que en ecologia política es podria considerar més important:

L'Artur Mas ha dit que si en aquestes eleccions ell pot recollir la majoria de vots i no li cal repetir l'invent de la geometria variable amb el Partit Popular de Catalunya ni amb ningú més, podrà encarregar-se personalment de fer possible la independència del nostre país que demanava la gent que va sortir al carrer. Ell farà realitat el que la gent empoderada volia fer realitat.

No és que prometi que un de cada tres gironins deixi de ser pobre. Ni tampoc que un de cada deu nens deixi de patir malnutrició, o que els bancs deixin d'estafar gent o que es parin els desnonaments, no. El que promet l'Artur Mas és ni més ni menys la independència, això que ha fet empoderar-se a moltíssima gent d'aquest país en moltíssim temps. I això és important en ecologia política perquè el que compta és que la gent visqui empoderada, encara que sigui per decidir fer una nit de cinema al carrer a l'estiu, o un dinar de veïns, o celebrar els naixements i els bons moments de la vida, o evitar que una família amb nens petits perdi la casa.
Quan un polític com l'Artur Mas ens diu que ell s'encarregarà de tot i la gent hi confia i delega el seu empoderament, aquesta gent perd sobirania i la capacitat de creure que pot construir el seu propi futur, i corre el perill de tornar-se idiota en el sentit etimològic del terme, perquè si la cosa no surt com esperen passaran a queixar-se i pensar que la política és una merda i que el món no es pot canviar i assenyalar els culpables de torn de tot allò que pateixin pensant que no poden canviar-ho perquè l'Artur Mas de torn no ha fet allò que ells mateixos han renunciat a fer de primera mà.

En aquestes eleccions molta gent dirà que votarem independència sí o no, o dretes o esquerres. I en el fons en el fons de tot, el que votarem és si volem seguir empoderant-nos com a comunitat per construir el nostre futur -sigui quin sigui- o si deixarem que els polítics com l'Artur Mas ens diguin que ells s'ocupen de tot i quan tinguin el govern assegurat per a quatre anys més ens expliquin què podem arribar a fer i què no.

La guilla del pou de casa mata gent (el biorregionalisme)

Estimades filles:

Com sabeu setmanes enrere el pou de casa es va assecar perquè estem en sequera. El pou és a cinquanta metres escassos del riu, i té vuit metres de profunditat, de manera que ja veiem que la sequera que travessem no és de broma.
El cas és que per mirar si la deu havia quedat tapada pel fang, el paleta que va fer la casa, l'Àngel, i l'Andreu, un veí que l'ajuda, van preparar tot per baixar a netejar el pou. Quan ja feia una estona que hi havia baixat, l'Àngel va començar a sentir-se molt cansat i a tenir molta son, fins i tot marejant-se. Com que l'Àngel és veí de la vall de tota la vida i ja porta més de mig segle a l'esquena, va saber de seguida què passava, i va cridar a l'Andreu:
- Tira'm la corda, ràpid, aquí hi ha la guilla.
L'Andreu, que tenia un focus molt potent, li va respondre que no en veia cap, de guilla, dins del pou.
- Que em tiris la corda et dic, ràpid!!!!

L'Andreu va tirar la corda i l'Àngel, que notava com es marejava i començava a desmaiar-se, va fer moltes voltes de la corda entorn de l'espatlla i va començar a pujar ajudat per l'Andreu. A mitja pujada ja no li quedava alè i va ser l'Andreu qui el va acabar de pujar a pes. Quan va arribar a dalt, el va treure del pou i a l'Àngel li va costar una estona molt llarga recuperar-se de l'ensurt. Gairebé hi va morir.

Què havia passat? A dins dels pous de vegades s'hi acumula diòxid de carboni, que pesa més que l'aire, o bé surten gasos de dins de la terra o com a resultat de la descomposició de matèria orgànica. Aquests gasos fan fora l'oxígen de l'aire i si t'hi trobes pots respirar normalment i no t'ofegues però la falta d'oxígen fa que t'adormis fins que perds el coneixement. So no reps oxígen de seguida, la mort és segura. De fet a Banyoles s'explica la història de dos homes que van morir d'aquesta manera, un pouer i el company que va baixar a veure què li passava. D'aquests gasos a la Vall de la Llémena i darrere de Rocacorba, al Pla de l'Estany, en diuen la guilla. Potser també en altres llocs, però no ho sé del cert.

El nostre país i tots els indrets habitats del món tenen paraules, costums i tradicions lligades al territori i a les seves característiques que descriuen com és i com la gent que hi viu s'hi relaciona. En ecologia política aquest fet s'anomena biorregionalisme, i a casa el practiquem de valent. Per exemple vosaltres coneixeu el nom de moltes plantes de marge comestibles, i quines no ho són, alguns bolets, el nom dels arbres i els usos d'alguns d'ells. Més del que sap qualsevol adult que trobeu per Girona. Des de que sou petites també veieu el cingle de sant Roc des de casa, i sabeu distingir les pedres volcàniques o les pedres blanques de les vetes de quars de la resta de pedres. I ara també sabeu que abans de baixar a un pou o entrar en una cova cal baixar-hi una espelma per veure si hi ha prou oxígen i s'apaga o no, i esbrinar si hi ha la guilla a dins.

El biorregionalisme ens ajuda a relacionar-nos amb l'entorn en el qual vivim, i té una relació molt directa amb tot allò que ens agrada molt del que ens envolta: el paisatge, la majoria de tradicions, els menjars, l'olor de l'aire quan canvien les estacions, l'aigua de les gorgues el nom dels animals, els insectes i les plantes.

Com saber els límits d'una biorregió?
Els límits mai estan clars, però sempre van lligats als rius, les muntanyes que els envolten, el tipus de vegetació que hi creix... La biorregió on vivim nosaltres és la de la Vall de la Llémena, i abarca també Les Serres i la Serra de Rocacorba.
Els límits de les biorregions no tenen res a veure amb les fronteres, i la nostra vall n'és un bon exemple: en els mapes hi ha una línia a mitja vall que diu que una part és del Gironès i l'altra de La Garrotxa. En canvi tenim més coses en comú amb el paisatge i els habitants de Biert, Mieres, Sant Miquel de Campmajor o Porqueres que amb els de Celrà, Girona, o els de Sales de Llierca o Esponellà.
Per tant de ben segur que quan veiem una divisió en el mapa, o ens diguin que aquí o més enllà hi ha una frontera, ens en podem ben malfiar: són les biorregions el que de veritat compta perquè els mapes i les banderes no fan els països, els països els fem la gent i el paisatge d'on vivim.

La dansa de la pluja (les retallades a Catalunya)

Estimades filles:

Moltes vegades m'heu preguntat perquè hi ha gent tant emprenyada amb l'Artur Mas i per què se sent parlar molt d'una cosa que anomenen "les retallades". Avui ha arribat el moment de parlar-ne.

Per entendre les retallades cal saber primer de tot que vivim en un sistema econòmic anomenat capitalisme (més endavant explicarem què és) que cada cert nombre d'anys té una davallada molt forta. Cada vegada passen menys anys entre davallada i davallada, però com que més aviat que tard es van repetint, es diu que el sistema econòmic capitalista és cíclic.
Sempre després d'una crisi econòmica, el sistema es refà fins a la propera crisi. De la crisi que estem vivint ara se'n diu crisi immobiliària a pertot, però en realitat és una crisi financera que s'enganxarà de seguida amb una crisi energètica.
Com que el sistema capitalista sempre es refà, una corrent del pensament de dretes anomenada neoliberal va tenir una idea genial: fer servir la crisi (provocada per les receptes econòmiques neoliberals) per aprofitar i imposar el seu model econòmic i social. D'aquesta manera, quan el capitalisme es refaci, tot serà com ells pensen que ha de ser. L'escola, els metges, tot s'haurà de pagar i servirà per tal que el negoci faci rutllar la societat.

Enmig d'aquesta crisi i amb aquestes teories voltant pel món, l'Artur Mas i el seu Govern dels Millors (encara no sabem ben bé en què) van formar govern a la Generalitat de Catalunya i van pensar que si aplicaven el pensament neoliberal a Catalunya serien els primers de la classe. De manera que van començar a retallar i retallar com si estiguessin fent la dansa de la pluja.

La dansa de la pluja
Com bé sabeu la dansa de la pluja és una màgia dels indis americans per fer ploure (en el cas de l'Artur Mas per sortir de la crisi).

Heu de saber, filles meves, que per tal que la dansa de la pluja funcioni correctament s'han de seguir dues regles de manera molt estricta.

La primera és que s'ha de ballar i cantar fins que plogui. Si es para abans, la màgia no funciona. Per tant el govern d'Artur Mas ha de seguir retallant i retallant fins que arribi la recuperació econòmica, si no semblarà que la seva recepta no servia per a res.

La segona és que s'ha de ballar i cantar sense parar en cap moment, per tal de distreure's i distreure fins que arribi la pluja. D'aquesta manera la sensació de que la màgia funciona és més convincent. Per això entre retallada i retallada el govern d'Artur Mas va cantant i diu que la culpa és del govern anterior, la culpa és de Madrid, la culpa és nostra per viure per sobre de les nostres possibilitats, el que sigui que distregui fins que el cicle econòmic capitalista es remunti.

Quan començarà a ploure i acabaran les retallades?
Filles meves, aquest és el problema. Pensar que el sistema econòmic capitalista es pot recuperar aviat o bé és un dogma de fe del pensament de dretes neoliberal, però pot ser que la crisi financera hagi malferit  el sistema econòmic i estem abocats a la misèria si no canviem el sistema sencer. Sense comptar la crisi energètica que ja ha començat.

I si al final no es remunta el sistema econòmic perquè d'aquesta crisi no se'n surt? 

Mentrestant l'Artur Mas i el seu Govern dels Millors (ningú sap ben bé en què) segueixen fent l'indi amb el futur del país i esperen que quan arribi la recuperació econòmica els del Club Bildelberg i el Fòrum de Davos els convidin a les seves festes  i els donin copets a l'esquena per felicitar-los de lo bé que ho han fet. I a l'escola veureu que les coses enlloc de millorar, empitjoren. Com els nens de València que vàreu veure a l'InfoK que han de portar mantes a classe i si surten a protestar la policia els estovava a base de bé.

Em sap greu perquè ni vosaltres ni cap altre nen ni nena del país mereixeu que el vostre futur estigui en mans de tanta i tanta mediocritat. Tant de bo tanta retallada servís per augmentar el nombre de ciutadans reals de Catalunya. Us prometo que jo m'hi esforço molt.

A Girona no es pot estendre la roba (l'energia)

Estimades filles:

Demà en el Ple de Girona el govern de dretes d'en Carles Puigdemont vol aprovar una nova sèrie d'ordenances. N'hi ha una que és molt folklòrica i que ens servirà per explicar quin és un dels principals problemes ambientals del món on vivim i que afecta molt directament al vostre futur.

El punt que ens interessa és que demà volen prohibir que a Girona es pugui estendre la roba a les façanes. La idea que impulsa aquest fet és molt de dretes: la ciutat s'ha de veure endreçada i polida i tenir llençols i calces assecant-se al sol fa "pobre". Tant s'hi val que des de fa molts mesos cada dia hi ha gent buscant buscant menjar als contenidors o demanant diners: el que importa ara és que les façanes estiguin lliures de roba.

La policia multarà als que incompleixin l'ordenança. No sabem si vetllaran per aquest compliment fins i tot en helicòpter, però sembla clar que l'alcalde Puigdemont augmentarà els ingressos municipals

Des d'un punt de vista cultural, treure la roba de les façanes d'una ciutat mediterrània com és Girona, és com obligar als castellers a tocar la flauta perquè la gralla és estrident, o demanar que en el mercat venguin les peces de fruita embolicades en plàstic per higiene. Sona com una bestiesa, oi?

Doncs des d'un punt de vista ambiental, i per tant d'ecologia política, prohibir estendre la roba al carrer és un pas enrere molt gran. La raó és que tothom renta la roba, i la roba es renta i s'esbandeix amb aigua. Per tant cal assecar-la. I per assecar-la cal energia.

Si estenem la roba a les terrasses, els balcons i les façanes, la ciutat guanya en color, però sobretot estalvia energia, perquè el vent i els sol són recursos renovables i que a més no costen diners. En canvi assecar a dins de casa no és senzill: la majoria d'ocasions no hi toca el sol, no hi fa vent i potser tampoc hi ha espai. Per tant la nova ordenança del govern de dretes de Girona farà que molta gent necessiti comprar-se una assecadora, o fer servir la que ja tenia més sovint. A part que això significarà que viure a Girona serà encara més car, el major consum d'electricitat contribuirà al canvi climàtic.

La prohibició d'estendre la roba a la façana o el balcó farà més cara la vida a Girona. 

Això és així perquè l'electricitat és una forma d'energia. Com la llum i l'escalfor del sol. O el moviment del vent. L'energia és com la Força d'Star Wars: ens envolta i fa possible la vida. Amb energia podem viatjar, escalfar, cuinar, construir, transformar... la vida en el planeta terra és possible principalment gràcies a l'energia del sol, de l'escalfor del nucli del planeta, la gravetat i els enllaços químics. Sense aquestes quatre formes d'energia, la vida tal com la coneixem no seria possible.
Però l'energia de l'electricitat no es troba fàcilment: cal fabricar-la. I gairebé tots els sistemes de fabricar-la són contaminants -uns moltíssim més que d'altres-.
Aquesta contaminació (en forma de CO2) i la dependència de l'energia de la nostra forma de viure estan provocant un canvi en el clima molt i molt fort, i posen en perill el vostre futur. Per això la nova prohibició a Girona serà una nova contribució al desastre: farà augmentar la nostra petjada ecològica i gira l'esquena a l'energia del sol i el vent per a un ús molt intensiu i freqüent en la ciutat com és assecar la roba.

Els amors platònics (les subvencions)

Estimades filles:

Avui parlarem dels amors platònics. Ja me'n recordo que tot això va començar a Domeny i sembla que fem moltes voltes, però per tal de parlar-ne en profunditat cal saber moltes coses prèviament.

Amor platònic és una expressió popular que es refereix a les persones que s'enamoren sense veure els defectes de qui les enlluerna.

Tant se val els defectes que tingui la persona estimada, en un amor platònic no es veuen mai.

Va ser un filòsof d'Atenes anomenat Plató qui va inspirar aquesta expressió de l'amor platònic, perquè afirmava que el món no el veiem tal com és, sinó com l'imaginem. Per tant per a Plató és com si cadascú visqués en el seu món de les idees, i la veritat és que en política això passa sovint, si entenem que la política és tot allò que afecta a la comunitat on vivim, des de les institucions fins a les famílies passant per les associacions, les empreses i l'espai públic.

Recordeu quantes vegades us he dit que tasteu un aliment abans de decidir si us agrada o no? Això és perquè com va dir Plató us en feu una idea sobre si us agrada o no abans de tastar-lo. Per això moltes vegades quan l'heu tastat us heu fet una idea diferent: les mandonguilles, els espagueti, el purè de patates, els cigrons... la llista és molt llarga i la majoria de vegades quan tasteu un aliment canvieu la idea que en teníeu. Això és perquè n'adquiriu una experiència directa, i no basada en idees.

La idea que en teníem de les patates bullides no era bona, però l'experiència sí és bona.

Els darrers dies a Girona, s'està vivint un bon exemple d'idees platòniques pel que fa a la política, entorn de les subvencions al comerç i al turisme que fa l'Ajuntament de Girona.
Anem a veure-ho:

Primer de tot, què és una subvenció?
Ja vàrem explicar que per a les polítiques de dretes, les empreses són les que creen riquesa, donen feina a la gent, i per tant és molt important no intervenir en el seu funcionament per tal que entre elles (el mercat) es regulin i cobreixin les necessitats de la ciutadania generant riquesa pel camí.

En canvi per a les polítiques d'esquerres, és necessari que la comunitat garanteixi determinats mínims de manera independent al funcionament dels mercats, i per fer això fan falta diners. Per això les polítiques d'esquerres defensen que es cobrin impostos per recollir aquests diners (que se'n diu diners públics)  i invertir-los en educació, en sanitat, en fer carreteres, portar aigua a les cases, i també totes aquelles inversions en les empreses que poden fer que millorin el conjunt de la societat, com la col·laboració amb les universitats o la promoció. De tots aquests diners que es destinen fora de les institucions de l'estat se'n diu subvencions la majoria de les vegades.

Hi ha subvencions de molt tipus que ajuden al bon funcionament del conjunt com per exemple les que reben alguns aliments.

D'entrada, les polítiques de dretes veuen molt malament això de les subvencions, i només defensen les que es destinen a beneficiència (en parlarem més endavant, de la beneficiència). Critiquen moltes vegades moltes de les subvencions que s'atorguen, principalment en àmbits de la cultura, el medi ambient, les energies renovables o la solidaritat i cooperació, però en canvi institueixen subvencions a la construcció de centrals nuclears i els seus residus (si no, econòmicament no són viables), a la sanitat i la educació privada, a la fabricació d'armament, i donen rang de llei a aquestes subvencions, de manera que un cop les comencen costa molt canviar-les.

En la pràctica, ja ho hem explicat moltes vegades, en política s'ha de mirar què es fa, no què es diu.

Fa temps una ministra anomenada Carmen Calvo va afirmar que "el diner públic no és de ningú". Aquesta és una actitud estesa entre els polítics idiotes. Per aquesta raó en un moment de crisi com el que travessem en què hi ha veïnes i veïns de Girona que busquen menjar a les escombraries, en Joan Olòriz, un ciutadà que es dedica a la política, va dir que si es destinen més de 270000€ a la promoció de la ciutat en llogar llums de Nadal cal explicar bé la inversió i el retorn que ha tingut per al benefici del conjunt de la ciutat (creant llocs de treball, per exemple). Això ha fet que des de Girona Avança s'enfadin molt i molt amb en Joan Olòriz. Però moltíssim.
Girona Avança agrupa alguns comerciants i empresaris de l'hostaleria de Girona, un grup de ciutadans que fan política. No obstant un dels seus representants, el ciutadà Vallory, ha afirmat que no cal justificar subvencions, i que el diner públic es pot gastar com fins ara perquè té la percepció que fa venir gent a Girona.

Filles meves: aquesta idea platònica de les subvencions que defensa en Vallory és dolenta, però que a més ningú la desqualifiqui, és un desastre. No dubteu mai que quan us trobeu personatges així us trobeu amb gent que fa política de manera idiota (en el sentit etimològic del terme) perquè han començat a allunyar-se de la realitat de la majoria dels ciutadans.

Diari de Girona

Tot i que veient la seva arrogància i mala educació, es pot arribar a pensar que aquest Vallory no és més que un idiota (en el sentit etimològic del terme) fent veure que fa política. I amb aquests ja hem explicat que no paga la pena perdre el temps.

Per què aquest any no reguem l'hort (la petjada ecològica)

Estimades filles:

Aquest any ja veieu que l'hort no està gens lluït. Hem plantat poques coses, i les que hem plantat s'estan assecant. La raó és que aquest any el pou que ens subministra aigua a les quatre cases no va tan ple com altres anys. A més els veïns han augmentat la superfície de jardí i sobretot d'hort, i això significa que gastem més aigua que en anys anteriors.
La veritat és que costa de creure que tenim poca aigua, perquè sempre que engeguem l'aixeta en surt. Però si no anem amb compte durant les properes setmanes, ens podem trobar sense aigua per rentar-nos, o rentar la roba o els plats. L'aigua, com tots els recursos del planeta, és un recurs FINIT, i per aquesta raó no podem anar ampliant els horts ni els jardins ni ser més veïns fent servir el mateix pou, senzillament començaríem a malviure.
Hi ha qui pot dir que no hi ha problema: podem obrir un altre pou, o portar l'aigua de fora. Però aleshores pot ser que sigui algú altre qui trobi a faltar l'aigua que utilitzem nosaltres i que necessita a casa seva.

Tot això dels recursos que necessitem per sostenir la nostra forma de viure es pot mesurar i es diu petjada ecològica. La petjada ecològica es mesura en hectàrees per persona, i sabem que si dividim el total d'hectàrees del planeta pel nombre d'éssers humans, tenim que ens toca com a molt 2,1 Ha per a cadascú. 2,1 Ha per pescar el peix que mengem, treure el petroli del nostre cotxe, recollir l'aigua que consumim, cuidar dels arbres que fixen el CO2 que produïm, cultivar plantes i alimentar bestiar, i tenir espai per dormir, cuinar i tenir els serveis comunitaris que necessitem per poder viure dignament.

En aquest punt, si mirem la petjada ecològica dels catalans, veiem que estem a 3,5 Ha per càpita, la qual cosa significa que en conjunt els catalans consumim més recursos dels que ens toquen a nivell del planeta, i a més si mirem quants som i la superfície del país ja veiem que fins i tot vivint amb les 2,1 Ha que ens toquen com a molt a cadascú, a Catalunya hi vivim massa gent i ens caldria més territori que no tenim.

L'Artur Mas farà pujar la pejada ecològica de Catalunya si instal·la l'Eurovegas a casa nostra.

En canvi, si mirem altres països ens trobem que a Qatar -els que s'anuncien a la samarreta del Barça- la petjada ecològica és de 10 Ha per persona, una de les més altes del món juntament amb els Emirats Àrabs Units, i en canvi la Índia es troba entre els països amb menys petjada ecològica. En conjunt, mantenir la nostra civilització tal com la vivim avui en dia costa 2,5 planetes terra en total. I aquí molta gent es pregunta: com és possible consumir 2,5 plantes si només vivim dins d'un? I la resposta d'aquesta pregunta és la de la crisi ambiental del món on vivim, perquè significa que estem consumint els recursos més ràpid del que es generen. Com el pou d'aigua de casa, que es queda eixut i tarda dies en tornar a portar aigua si reguem tot el que tenim plantat. Per tant, si consumim els recursos més ràpid del que es recuperen, significa que en el món on viureu quan sigueu gran faltaran moltes coses que avui tenim perquè ja les haurem gastat, i viureu més pobres i amb menys confort que els vostres pares i avis.

Els països rics no estan disposats a reduir la seva petjada ecològica. Això condueix a conflictes ambientals i socials.

El vostre futur són faves comptades a la llum de la petjada ecològica. I el problema que tenim a casa amb el pou, portat a escala de Catalunya, explica molt bé el segrest del Ter. A tot això les polítiques de dretes diuen que no cal amoïnar-se: podem portar l'aigua de França i si no la ciència trobarà una solució i en el mentrestant cal preocupar-se per produir més diners. I les polítiques d'esquerres diuen que el primer són les persones, i si cal portar l'aigua d'un riu de França, treure-la del mar o deixar de regar camps, es fa i ja ens preocuparem del futur quan arribi perquè el que compta és que les persones d'avui en dia visquin bé.
En canvi des de l'ecologia superficial es busquen solucions i es posa el problema des de la taula, i des de l'ecologia profunda tenim molt clar que el problema és que el model de creixement il·limitat no és possible perquè els recursos són finits, i cal parlar seriosament d'aturar el creixement i estudiar la manera de baixar com a mínim a les 2,1 Ha per càpita de petjada ecològica. Si no ho fem, senzillament no hi ha futur perquè tot el que plantem s'assecarà, com ja ens passa a l'hort de casa.

Avui paguem a la Roja (els impostos)

Estimades filles:

Avui hem anat a Hisenda i heu dit el vostre nom a la funcionària que l'apuntava. Si feu memòria, quan ha dit "ja esteu identificades" i heu respost "que bé, ja estem identificades", la funcionària i jo hem rigut.
La raó és que per a la majoria de la gent, estar identificats per Hisenda per haver de pagar impostos és un mal tràngol. Ja vàrem explicar què en pensen les dretes i les esquerres dels impostos. No obstant el sentiment majoritari respecte dels impostos no és ni de dretes ni d'esquerres, és el dels idiotes (en el sentit etimològic del terme).

L'any passat vaig treballar a molts de llocs diferents amb contractes petits. Això vol dir que em retenien pocs diners a compte dels impostos, i per això em toca pagar molt. De fet, em toca pagar més del que cobro en un mes, i això fa que em pregunti per a què serviran els diners que he de pagar.

No hem de pagar tants diners com explica el dibuix, però respecte del que ingressem a casa és molt.

Teòricament, pagarem la vostra escola. També l'hospital Trueta, on vàreu néixer. I pagarem part de la residència de la iaia. I la seva pensió, que és el que es cobra cada mes quan ja ets vellet per treballar i et mereixes descansar. També la carretera de casa que han estat arreglant aquest dies perquè cauen molts ciclistes. I mig sou de l'alcalde de Sant Martí de Llémena, i el seu altre mig sou del consell comarcal (per això riu tant en la foto). El tercer mig sou el cobra de la Fundació Astres, i indirectament també el paguem nosaltres, amb els ajuts que són per a discapacitats (tot i que l'alcalde de Sant Martí de Llémena no és discapacitat). També pagarem part del meu sou, perquè treballo en un partit polític. I el sou de la vostra mare, que treballa en un IES. I invertirem diners en ajudar països en desenvolupament. I la policia, encara que fa fora la gent de casa seva. Amb part del que paguem també es paguen les despeses de protocol de l'Hospital de Blanes. I els cotxes oficials. I una llarga llista de monuments importantíssims per atreure el turisme i fer rutllar l'economia. Com els diners que aniran a pagar el tren d'alta velocitat.

En fi, ja veieu que gràcies als impostos que paguem entre tots, podem fer funcionar coses importants, i d'altres que no ho són gens.

Tornant cap a casa he pensat que amb els diners que pagarem d'impostos també podrem pagar una part de la prima de 300.000 € a cada jugador de la Roja. Hi pensava perquè sovint m'expliqueu que a l'escola us semblen molt guais els jugadors del Barça i també els del Madrid, i pensant, pensant m'he adonat que a més de rebre molts diners, aquests futbolistes tan guais cobraran aquests diners lliures d'impostos. I l'esforç gran que haurem de fer a casa abans d'acabar l'any per pagar impostos de sobte no m'ha semblat tan ben invertit, ni tampoc m'ha semblat just en proporció. Per això en ecologia política pensem que cobrar impostos com prediquen les esquerres no és suficient, a més s'ha de poder decidir en què es gasten i per què. I que cadascú pagui segons el que té i el que cobra, fins i tot si només sap jugar a pilota.

L'autèntic valor del Fòrum Impulsa

Estimades filles:

Ahir ja vàrem explicar que a Girona s'està celebrant el Fòrum Impulsa, i en què consisteix en essència.
Avui analitzarem la base dels valors que fomenta. No entrem a analitzar els valors, ho farem en profunditat d'aquí a un temps, només ens fixarem en què és el que els sosté.

Aquesta és una de les conferències de l'any passat, a càrrec del creador de Tuenti, una mena de facebook a l'espanyola:



En el minut 9:30 explica que una de les claus de l'emprenedoria és la perseverància i entendre el fracàs com un aprenentatge (hi estic d'acord) i posa com a exemple que en una aventura emprenedora anterior va perdre "casi medio millón de dólares".

Per poder entendre l'exemple d'una manera senzilla, imaginarem que un dòlar és un euro i que ha volgut dir 400.000 €.

Quants diners va perdre per aprendre d'un error?
400.000 € són 400 cotxes com el que val el que fem servir per anar a treballar i a l'escola.
Amb 400.000 € podem pagar el lloguer de casa durant 66 anys.
400.000 € equival al que cobro en 19 anys de feina en total. Si comencés a estalviar-los avui vivint amb diners deixats reuniria tots els diners quan jo tingués 60 anys i vosaltres dues en féssiu 28.
Amb 400.000 € podem comprar 80000 gallines més de les que tenim. No hi cabrien totes posades a dins de la carretera entre Sant Martí de Llémena i Les Serres.
Amb 400.000 € podem fer la col·leccó completa de les Monster High més de mil vegades.

En resum: penseu que un jove emprenedor que no tingui tants diners, pot assumir els valors del Fòrum Impulsa?
Una vegada més: fixeu-vos en què fa la gent, no en què diu.

Per què avui Girona és plena de policia? (El Fòrum Impulsa)

Estimades filles:

Us heu preguntat per què avui hi ha tanta policia al carrer. És un desnonament massiu? No. La raó és que avui i demà es celebra el Fòrum Impulsa.

Què és el Fòrum Impulsa?
Segons la seva web és un aconteixement orientat a fomentar els valors de l'emprenedoria entre els joves. En realitat el que això significa és que és un aconteixement dedicat a fomentar els valors de dretes entre els joves. En un moment en el qual la crisi està fent que moltíssima gent ho passi malament (recordeu els darrers anys que m'heu sentit dir que no teniem diners per comprar gaire res i amb prou feines podiem pagar el lloguer de casa?), és molt important per a la gent de dretes que no es perdi la fe en el sistema de dretes, i el Fòrum Impulsa és un gran aparador que mostra gent que ha tingut èxit en la vida de diferents maneres.

En l'edició d'aquest any s'han superat, perquè han fet venir un astronauta per parlar de la seva experiència. Jo d'astronautes hi entenc poquet, tot i que és el que volia ser de gran, però fins ara sempre havia pensat que l'únic astronauta emprenedor que existeix era el barrufet astronauta. Però per als del Fòrum Impulsa -que són gent molt saberuda-, es veu que és diferent, i han trobat un astronauta que és emprenedor.
Tot i això, si repassem el còmic del barrufet astronauta, veiem que fins i tot ell necessita de l'ajuda de la comunitat per fer realitat el seu somni. Paradoxalment els astronautes només arriben a existir en societats que funcionin amb un sistema com el que prediquen les esquerres (impostos, iniciativa pública, cooperació i treball en equip, inversió sense retorn, esperit científic...).

Qui fa possible el Fòrum Impulsa?
El Fòrum Impulsa el paga la Fundació Príncep de Girona, que és una agrupació de persones de dretes de les comarques gironines que estalvien impostos posant diners en fer el Fòrum i de passada fan saber al rei d'Espanya i al seu fill Felip que els consideren gent important per a ells i els tenen en molt alata estima.

Què diuen i què fan realment?
Ja vàrem veure què diuen i què fan la gent de dretes fa unes setmanes. La Fundació Príncep de Girona n'és un bon exemple. En el Fòrum Impulsa han fet venir a gent que ha destacat per la seva tasca en diferents camps. Són gent excepcional que vénen a donar testimoni de la seva experiència davant dels joves del fòrum. També l'astronauta emprenedor. I qui els presideix és el príncep, que ho és per dret hereditari, però no per ser una persona excepcional ni destacada en res. No té cap mèrit conegut, a part de ser el fill del rei d'Espanya. Durant tots els anys que és Príncep de Girona i des d'abans, fins i tot ha estat incapaç de llegir els discursos que li preparen millor del que ho fa el seu pare (i no costava gaire millorar-lo).
Com veieu, la Fundació Príncep de Girona i el seu Fòrum Impulsa, són molt de dretes.

I la policia?
La policia l'han fet venir per separar a la gent. Si a dins del Fòrum hi ha els patrons de la Fundació del Príncep de Girona, el propi Príncep i tota la gent excepcional a la que han convidat a venir, a fora podria passar que es reuneixi molta gent poc excepcional. Gent que ha perdut la feina, la casa, o que remena contenidors per portar menjar a casa. O senzillament gent que pensem que tenir prínceps i reis en ple segle XXI i amb la crisi que patim és una bestiesa indecent. I tots plegats som una immensa majoria.
Però gràcies a la policia el Fòrum anirà bé, i durant dos dies allà dintre no semblarà que un de cada dos joves no té feina, ni que molts joves excepcionals no podran seguir sent-ho perquè no podran pagar-se la matrícula d'estudis de l'any vinent.

El Pla del Sota Monestir de Banyoles

Estimades filles:

El passat dilluns al vespre vaig estar el ple de Banyoles. Molta altra gent hi va anar, tanta que no es recordava mai tants ciutadans seguint un ple.
La raó és que es discutia l'aprovació del Pla del Sota Monestir, que és la zona d'hortes més antiga que hi ha a Banyoles, al costat de Canaletes, on la nostra família ha viscut molts anys. La zona del Sota Monestir és tan antiga que ja existia abans que es fes el monestir, que va ser el primer edifici de Banyoles, i aquelles hortes han alimentat als banyolins des de fa més de 1100 anys.
La raó de que es faci aquest Pla és que fins ara s'hi podien construir cases segons el què diu la llei en un document de Banyoles que s'anomena Pla General d'Ordenació Urbana, que es va fer l'any 1984, molt abans del vostre naixement. Tots els ajuntaments tenen un pla general, i s'ha de fer cada vint anys més o menys per decidir entre tots com es vol que creixi el poble i es vagi construint. És més o menys com canviar de casa i decidir on van el mobles i de quin color es pinten les habitacions.

El que caldria, com va explicar en Joan Luengo, és fer un pla general de Banyoles nou, per tal que tothom pugui decidir. Però els que manen a Banyoles han decidit fer un pla parcial, que és com un pla general però només d'una part molt petita.

A Banyoles tothom es coneix perquè és petit, i tothom sap que un empresari que es diu Caixàs hi vol fer cases, tot i que els que manen a l'ajuntament neguen que ningú s'interessi en fer cases a Sota Monestir.

El que normalment es faria seria un pla general. i després el de Sota Monestir. Com que els que manen fan al revés, tothom els diu que tenen pressa en fer el pla parcial, perquè en Caixàs té pressa. Però els que manen diuen que no és cert, i afirmen que si fan el pla parcial és perquè actualment tothom hi podria fer cases en qualsevol lloc de les hortes de Sota Monestir, i el que estan fent amb el pla parcial és salvar-les.

Ja us he explicat en ocasions anteriors que en política s'ha de mirar què es fa, i no què es diu. Anem a veure uns quant exemples:



En aquest vídeo podem veure com el regidor d'urbanisme explica una cosa que no és ben bé certa. Per què li cal enganyar si pensa que el que fa està ben fet?

En aquest altre vídeo, el regidor Joan Luengo explica perquè el grup polític d'Iiniciativa Verds vota en contra del pla general. Mirem-lo amb atenció per mirar què diuen i què fan els polítics que hi surten:



En el minut 2:50 en Joan Luengo explica que el procés de participació per fer el pla s'ha fet malament i explica per què. És un ciutadà que fa de polític.

En el minut 10:58 el regidor d'urbanisme Miquel Vilanova afirma que el procés de participació no s'ha fet bé i dóna excuses de mal pagador. En aquest punt, filles meves, heu de saber que fer un procés de participació és obligatori segons la llei, no és un gest que els que manen fan amb els ciutadans. Per tant, el regidor d'urbanisme no sap fer la seva feina, la feina per a la qual cobra cada mes i que li obliga a fer la llei, i hauria de dimitir. En Miquel Vilanova és un clàssic exemple de polític idiota (en el sentit etimològic del terme).

En el minut 12:19 comença la intervenció d'en Jordi Bosch Barraca, regidor de medi ambient. No cal entrar en detalls sobre la seva intervenció. Salta a la vista que o bé és un polític idiota (en el sentit etimològic del terme) i s'ha oblidat que la política és defensar els interessos de la comunitat per sobre de tot i no els del seu sou de polític a final de mes, o bé és un idiota fent veure que fa política (també en el sentit clàssic del terme).

En el minut 13:53 en Joan Luengo demostra que en Miquel Vilanova mentia quan parlava de processos de participació.

De vegades pot semblar que mirar la diferència entre què fan i què diuen els polítics, els polítics idiotes i els idiotes que fan política pot semblar difícil, però els ciutadans que fan de polítics com en Joan Luengo es coneixen de seguida perquè n'hi ha molt pocs i brillen amb llum pròpia, i els altres estan rodejats d'una aura de mediocritat que de vegades els delata abans de fixar-se molt en allò que fan. Aquesta gent mediocre com en Miquel Vilanova o en Jordi Bosch Barraca és necessària per tal que alcaldes com el de Banyoles i empresaris com en Caixàs tinguin aval per tirar endavant els seus negocis. Per això assenyalar-los i exigir que estiguin a l'altura de la seva feina o que pleguin és necessari, perquè ajuda a que la política i el món esdevinguin un lloc millor.

Per últim, us deixo un vídeo amb un ciutadà, que si bé no és polític, fa Política. Amb uns quants Àngel Vergés més el món on viureu quan sigueu grans i on creixeran el vostres fills seria un lloc millor que el que tenim ara mateix. Jutgeu vosaltres mateixes què diu i què fa.

L'ostracó (els medis de comunicació)

Estimades filles:

Ja vàrem comentar que la democràcia va iniciar-se a les ciutats de l'antiga Grècia. Aquella democràcia era encara més imperfecta que la d'ara, i funcionava diferent per moltes raons. La principal és que les ciutats eren petites comparades amb les d'ara, els que podien votar eren molt pocs (sempre homes), i tothom podia parlar i defensar la seva opinió i interessos davant de la resta de ciutadans amb dret a vot. Quan acabaven les reunions per decidir si construïen un nou temple, ampliaven el port, anaven a la guerra o no, i altres temes, feien servir l'ostracó.
L'ostracó era un bol de ceràmica que es situava a la sortida del lloc on es debatien els temes. Al costat de l'ostracó hi havia una pila de pedres blanques i una altra pila de pedres negres. En sortir, cada ciutadà agafava una pedra i la deixava dins de l'ostracó: la pedra blanca per dir sí i la pedra negra per dir no. Quan tothom havia votat un cop d'ull a l'ostracó permetia saber la decisió de la votació. Si no estava clar, es comptaven les pedres.
Unes de les votacions més importants amb l'ostracó eren per condemnar a mort o desterrar a un ciutadà. Ostracisem és una paraula que ens arriba d'aquells temps, i fa referència a condemnar a una persona a estar sol.

Sòcrates va ser condemnat a mort a Atenes acusat de corrompre als joves. En realitat el que feia era  buscar el coneixement i ensenyava a pensar.

Dies enrere parlàvem dels il·lustrats i l'Enciclopèdia. Vàrem explicar que van ser ells els primers que van dir que el poder, per ser just, s'havia de dividir en tres: el poder de fer les lleis, el poder de fer-les complir, i el poder de jutjar als qui no les compleixen (poder legisltaiu, executiu i judicial). Heu de saber que també en aquella època es va dir que existia un quart poder: la premsa. Però com que en aquella època els diaris eren poc importants i no tothom sabia llegir no es va tenir en compte i els poders que es van reconèixer són tres i no quatre.

No obstant va passar el temps i la premsa va esdevenir mitjans de comunicació. Avui els mitjans de comunicació són molt diversos: la tele, les ràdios, els diaris i revistes, alguns llocs web d'internet... Amb l'aparició dels mitjans de comunicació, s'ha demostrat que els ciutadans que van dir quin era el quart poder tenien tota la raó, perquè a més de tenir el poder d'informar a la opinió pública, els mitjans de comunicació tenen el poder de formar opinió pública. Anem a veure uns exemples:

Recordeu el rei espanyol que es va trencar el maluc quan havia anta a matar elefants? Aquesta notícia és un bon exemple de com funcionen els medis de comunicació. Imagineu-vos que l'opinió pública, tot allò que pensa la majoria de la gent, és com un immens ostracó. Cada vegada que un medi de comunicació explica que el Borbó ha demanat perdó per matar elefants per diversió, és com si es diposités una pedra blanca en l'opinió pública. I cada vegada que un medi de comunicació pregunta què carai feia el rei matant elefants, és com si es diposités una pedra negra. No hi fa res qui tingui raó perquè tothom pensa diferent, el que compta en cada tema és el nombre de pedres de cada color. Per aquesta raó també vivim en una època en la qual els medis de comunicació estan infestats de tertulians, opinòlegs a sou la majoria dels quals són incapaços de fer una O amb un canuto, però que opinen sobre qualsevol tema com si fossin grans experts, tant li fa si és economia, lleis, energia, ètica, medicina o política. Molts d'ells són idiotes (en el sentit etimològic del terme) fent veure que fan política, i amb una única funció real: tirar una pedra blanca o negra segons convingui a qui els paga el sou més alt. Això no vol dir que tots aquests opinòlegs siguin idiotes (en el sentit etimològic del terme), però amb ells i els periodistes passa el mateix que amb els polítics i els polítics idiotes, que al final sembla que tots són iguals i la gent acaba pensant que no te'n pots creure a cap perquè tots intenten manipular la opinió pública tant com poden.

Els mitjans de comunicació influeixen en l'opinió pública de manera similar a com funciona un ostracó. Qualsevol semblança del dibuix respecte les capçalers i els titulars és pura coincidència, obra de l'espontaneïtat innocent de l'artista.

Ser periodista en aquesta època és una tragèdia, perquè a més de la precarietat, s'han d'enfrontar a un creixent desprestigi de la seva professió originat pels opinòlegs, siguin periodistes o no. Recordeu sempre això quan algú us digui que els periodistes manipulen la informació.

Els mitjans de comunicació públics
Aquesta és la raó per la qual a les esquerres, i també en qualsevol corrent de l'ecologia política, es defensa que almenys una part dels medis de comunicació siguin públics. Això garanteix que el que paga els sous a final de mes no intervingui en la feina dels periodistes i permet que donin el tractament de notícia a allò que professionalment consideren que el té, i no al que volen que es publiqui els que tenen interès en les pedres negres o blanques. Quan els mitjans de comunicació es gestionen com un negoci en sí mateix, més enllà del seu objectiu d'informar, la democràcia es debilita.

Res és perfecte i per desgràcia, de vegades passa que els governs de torn volen controlar els mitjans públics, i això porta a manipular l'opinió pública omplint-la de pedres blanques o negres segons convingui. Només les democràcies que gaudeixen d'una majoria de ciutadans i una minoria d'idiotes són capaces de fer front de manera justa a aquestes situacions.

Més endavant tornarem a parlar del quart poder, de moment avui només expliquem com funciona, i quines són les diferències entre els mitjans de comunicació, els periodistes, i els idiotes que disfressats d'opinòlegs fan veure que fan política.

El sentit crític
Queda clar després de tota aquesta explicació que en temes d'opinió pública l'ostracó no mostra la realitat dels temes. El que hi veiem depèn dels medis de comunicació que consultem o als quals estem exposats (com la tele). Per això cal tenir molt clar que encara que en ecologia política pensem molt diferent de la majoria de l'opinió pública, ni nosaltres estem equivocats ni ells tenen la raó.

Per què no som Islàndia. El Claustre del Mas del Vent

Estimades filles:

Ahir i avui a la premsa es parla molt d'un claustre romànic en una finca anomenada Mas del Vent a Palamós. Poc després del vostre naixement, i fins fa pocs anys, hi vaig estar moltes vegades. Fa pocs anys vaig deixar d'anar-hi: havien deixat de pagar-me les factures pels serveis de consultoria en agricultura ecològica, i encara no me n'han explicat les raons. En qualsevol cas a partir de molts milers d'€ ja no era pertinent continuar anant-hi.

Treballar allà m'ha significat reflexions al llarg del temps, precisament entorn d'aquest claustre. Per què?

En primer lloc: es pot tenir un claustre romànic a casa? és evident que sí, i quan treballes en un projecte sobre la finca que compleix amb tots els requisits, penses que tot és en ordre.

És evident que el claustre no és d'allà. I pel que diuen els diaris i els experts, no tot està en ordre respecte del claustre. L'actual propietari surt avui als diaris com el que no respon per donar explicacions sobre el tema, quan en realitat ell el va heretar amb la finca, i mai ha decidit ni comprar-lo ni tenir-lo. En certa manera li ha caigut a sobre, i sent com és una magnífica persona, queda com l'espoliador del patrimoni artístic del país. La vida té paradoxes injustes i cruels.

En canvi qui administra la propietat, que també és interventor de l'ajuntament de Girona, en coneix bé l'origen. I aquí de les reflexions sobre les paradoxes de la vida passo a les reflexions sobre les línies vermelles. Es pot ser alhora interventor d'un ajuntament al servei públic i ocultar coses així? En quin punt exacte es pot compatibilitzar una cosa i una altra de manera coherent? Sabia o no de la condició irregular del claustre?

Més encara, perquè en una ocasió hi vaig passejar en comitiva amb el que aleshores era Conseller  de Política Territorial i Obres Públiques a la Generalitat, que és veí de la finca i amic dels propietaris. Ell sabia si el claustre pot ser allà? Potser no tenia per què saber-ho?

Moltes preguntes que em porten a una única resposta, que és que entre tots fem el món com és. També jo. Fer preguntes és incòmode, però exigir respostes és molest.

Quan vaig començar a treballar per a ells, només vaig preguntar si tenien negocis o inversions relacionats amb armament, i em van assegurar que no. Havia d'haver preguntat també d'on sortia el claustre?

Per això els catalans no som islandesos. Però poc a poc n'hem d'anar aprenent, perquè la vostra generació i les que us han de seguir mereixen un món millor, en tots els sentits.

El segrest del Ter (Què és l'ecologia política)

Estimades filles:

Finalment avui explicarem què és l'ecologia política, i ja estem més a prop de parlar de les cases de Domeny. Per fer-ho explicarem el conte del Ter, el riu més gran dels que tenim a Girona, i com molt bé explica l'amic Pau Masrramon, per què el Ter és un riu segrestat.

El Ter era fa un segle un típic riu mediterrani, i com la resta de rius de clima mediterrani, de tant en tant es tornava trapella i fins i tot perillós perquè quan plovia molt creixia i creixia i al seu pas per Girona el nivell de l'aigua pujava tant que en el carrer Ballesteries i altres parts del Barri Vell de Girona encara hi ha les marques de fins a on havia arribat l'aigua. Per a què us en feu una idea us diré que les parts baixes de les cases quedaven plenes d'aigua fins a la cintura o més i per transitar pels carrers calia nedar o costava molt avançar. No cal dir que quan el riu es desbordava era una desgràcia per a la gent de Girona. Es tardava dies en tornar a la normalitat i la vida de la gent i els animals arribava a perillar.

Per a la gent de Girona allò era un gran problema, i vivien atemorits de les crescudes del Ter. Per la seva banda el Ter no entenia perquè Girona havia construït cases en zona inundable. Al capdavall el riu hi era molt abans que els romans fessin la primera ciutat on avui és Girona, i sempre s'havia comportat igual quan les pluges eren abundants.

El cas és que fa seixanta anys més o menys els que manaven a Girona i a Catalunya i a Espanya van decidir que era una bona idea fer dos embassaments en el Ter, un a Sau i un altre a Susqueda (n'hi ha un altre a Colomers però és petit i mai ha arribat a funcionar). Ja sabeu la història dels pobles que com Sau surten de les aigües quan els embassaments són baixos. Aquells embassaments van servir per evitar que el Ter fes el trapella al seu pas per Girona cada vegada que plovia molt, perquè en els embassaments es pot controlar l'aigua que surt, com en una aixeta. Però a més es va aprofitar els embassaments per produir electricitat, i encara avui, més de mig segle més tard l'única electricitat que es produeix a les comarques gironines és la dels embassaments del Ter. I a més d'aquestes dues qüestions importants, es va decidir que una part de l'aigua del Ter anés cap a Barcelona , perquè en aquells moments la ciutat creixia molt i molt i hi arribava molta gent cercant feina i una vida millor, i calia garantir que les fàbriques (com la de les cerveses Damm) tindrien prou aigua i la gent també per viure dignament prop de les fàbriques.

D'aquesta manera va començar el segrest del Ter, perquè des d'aquell moment el portar aigua a Barcelona primer i a la Costa Brava anys més tard es va convertir en una prioritat. Semblaria d'entrada que el segrest no era mala idea, perquè a banda de produir electricitat s'han evitat les inundacions a Girona, però si mirem el Ter amb la pedra vikinga veiem que els pagesos de les ribes del Ter també necessiten aigua, i el propi Ter en necessita per tal que els peixos i plantes i animals que hi viuen ho puguin fer en bones condicions.

El segrest del Ter cap a Barcelona no s'aprecia a simple vista i si no te n'han parlat, la canonada que el segresta no s'aprecia a simple vista.

Fa molt pocs anys, poc després del vostre naixement, el segrest es va fer més evident que mai, perquè vàrem tenir una sequera molt gran i va perillar fins i tot que l'aigua del Ter arribés a les aixetes de la mateixa Girona. En aquells moments molta aigua va anar a parar a Barcelona, i per això des d'aquella sequera molta gent diem que el Ter neix a les comarques de Girona i desemboca a Barcelona, i no a l'Estartit. La situació per al riu i tots els ésser vius que en depenen va ser crítica.

Els ànecs del Ter s'enfronten als qui volen portar l'aigua cap a Barcelona durant la sequera.

Ja vàrem veure que la gent de dretes pensen que l'economia i el comerç són les coses més importants per fer que la societat funcioni, i per aquesta raó pensen que cal portar aigua del Ter o d'on sigui cap a Barcelona per tal que les fàbriques i la gent que hi viu puguin seguir creixent i ser més i més, encara que s'hagi de portar des del Roine o de l'Ebre. La gent d'esquerres pensa que tenir aigua a casa és un dret bàsic de la gent, i per això cal fer-la arribar a la gent que decideix anar a viure a Barcelona, ja sigui aigua del Ter, o del mar si cal treient-li la sal prèviament.

Què en pensem la gent que fem ecologia política del segrest del Ter?
Des de l'ecologia política pensem que l'economia i el comerç són importants, com diuen la gent de dretes, i també pensem que els drets de la gent i les persones també són importants, com diuen les esquerres, però a més pensem que cap de les dues coses pot funcionar bé si no estan en equilibri amb la natura i el medi ambient.
El Ter és un bon exemple de què pensem en ecologia política. Però no tota la gent que estem en l'ecologia política pensem de la mateixa manera, i fins i tot de vegades pensem de maneres contràries o molt diferents, la qual cosa és un símptoma molt clar de que en certa manera estem tocats per la maldició de les esquerres.
En línies generals el pensament de l'ecologia política es pot dividir (com l'ètica ambiental) en ecologia superficial (shallow ecology) i ecologia profunda (deep ecology).

A Girona, la gent que està en la línia de l'ecologia superficial pensen que el Ter (i la natura i el medi ambient en general) ha d'estar en equilibri amb l'economia i les persones, i per tant cal buscar d'on podem treure l'aigua que falta a Barcelona per garantir que el Ter deixi de ser un riu segrestat. En aquest sentit alguns d'ells pensen que es podria transportar aigua des de l'Ebre sense arribar a segrestar-lo. Altres pensen que dessalar aigua del mar és la solució.

En canvi, la gent de Girona que estem en la línia de l'economia profunda (com el vostre pare) pensem que el Ter (i la natura i el medi ambient en general) ha d'estar en equilibri amb l'economia i les persones, i per tant si Barcelona no té prou aigua per seguir creixent, cal que deixi de créixer, i si les fàbriques necessiten més aigua, cal moure-les al costat dels rius, i no moure els rius al costat de les fàbriques.

Per tal de fer un repàs de tot plegat, el proper dia explicarem com veuen i expliquen la natura les dretes, les esquerres i l'ecologia política.

La Sólarsteinn. Què són (i què fan) les dretes i les esquerres

Estimades filles:

Abans de poder parlar de les cases de Domeny, hem d'explicar què és l'ecologia política i algunes coses que hi estan relacionades. I per explicar què és l'ecologia política, cal explicar què són les dretes i les esquerres. Per fer-ho explicarem la història de la sólarsteinn, la pedra solar vikinga.

Heu de saber que fins fa molt pocs anys, ningú s'explicava com podia ser que els víkings, fa més de mil anys, fossin capaços de navegar pel Mar del Nord. Principalment perquè aquest mar està cobert gran part de l'any per un cel gris que no deixa veure ni el sol ni les estrelles, per no parlar de les boires arran de l'aigua que oculten tot a la vista. A més ja sabeu que els víkings creien que el mar estava poblat per grans serps marines i els temibles kraken, que esclafaven la closca dels vaixells com si res si s'acostaven a les seves aigües. Per tant calia saber molt bé on era el sol al llarg del dia, per saber amb seguretat on estaven el nord, el sud, l'est i l'oest i poder navegar en la direcció correcta.
Com s'ho feien, si el cel del Mar del Nord està tapat gairebé sempre? Els víkings s'allunyaven de la costa i s'endinsaven mar endins sense por perquè portaven amb ells les pedres solars, uns minerals que els permetien saber en tot moment en quin lloc del cel es trobava el sol, encara que no el podien veure darrere dels núvols i la boira. Navegant amb les pedres solars van arribar a colonitzar la terra del gel (Islàndia), la terra verda (Groenlàndia) i la terra del vi (Canadà).

Nosaltres ens centrarem en el viatge que feien cap a Islàndia per explicar què són les dretes i les esquerres, per dues raons: la primera és que la política actual s'assembla molt al Mar del Nord, sense sol, cobert de boira i infestat de kràkens i serps marines que si arrepleguen aquells que s'atreveixen a navegar pels mars de la política sense saber d'on vénen ni cap a on van, en fan xixina per als peixos; i la segona raó és que Islàndia ha estat les darrers vint anys un molt bon exemple de polítiques de dretes i després de polítiques d'esquerres. O almenys això afirma molta gent.
Per tant explicarem com veuen l'organització social les persones que són de dretes i les persones que són d'esquerres, i ens imaginarem que tenim una pedra solar vikinga per mirar allò que diuen i veure què és el que fan realment, i fer que una cosa grisa i sempre emboirada com la política es pugui veure de manera molt senzilla, però tenint en compte que el que expliquem són línies generals i que potser no tothom de dretes i d'esquerres hi estarà completament d'acord.

És important saber què són les dretes i què són les esquerres

Les dretes
Per a les dretes el principal valor de la societat és la llibertat de les persones. Això està simbolitzat en el logotip d'alguns partits de dretes amb ocells volant (en segles passats preferien les àligues). Per a la gent de dretes la llibertat personal és tant important que afirmen que calen molt poques lleis i que les empreses i les persones han de tenir molt de marge per conduir la seva vida. Això també implica que s'han de pagar molt pocs impostos, perquè treuen llibertat a la gent per triar com volen que siguin les coses en la seva vida.
Si agafem aquestes afirmacions i les mirem amb la pedra dels víkings, veiem que tot això és cert, però que hi ha molts aspectes de la vida de les persones en els quals la gent de dretes no deixen gaire llibertat. Uns quants exemples són a qui estimar (llibertats sexuals), com formar família, el dret d'adopció, el dret sobre la pròpia vida, inclús fins fa no gaires anys la llibertat de culte no era tolerada per la gent de dretes.

Un altre valor que les dretes aprecien molt és l'esforç. Afirmen convençuts que l'esforç és un dels valors que fan que una societat sigui forta i pròspera, i no dubten gens en afirmar que amb molt d'esforç es pot arribar a ser una persona important i rica, i que és decisió de cadascú el fet del que ells anomenen triomfar en la vida.
Una vegada més, amb la pedra vikinga veiem que les coses que fan les persones de dretes no coincideixen ben bé amb el que diuen, perquè la gent de dretes està obsessionada amb el patrimoni i l'herència. El millor exemple són els reis i les reines, que són els que manen per dret familiar, no per l'esforç que realitzen al llarg de la seva vida. Passa el mateix amb la immensa majoria de la gent de classe alta (gairebé tots són de dretes), que són de classe alta perquè els seus pares ja n'eren, no perquè s'han esforçat molt i molt al llarg de la seva vida, tot i que alguns sí s'esforcen molt en no deixar de ser de classe alta.

Per últim, la gent que és de dretes afirma que el que fa que la civilització avanci són les empreses i els diners. Si hi ha persones que inverteixen diners en fer empreses, la societat fabrica coses i serveis i es crea ocupació i tothom pot tenir una feina. Com que es paguen molt pocs impostos, la gent pot triar a quin metge va si es posen malalts, i quines són les escoles que volen per a les seves filles i fills.
Amb la pedra vikinga veiem que una altra vegada que les coses no són ben bé com les expliquen. El principal problema és que sovint no hi ha prou empreses per donar feina a tothom. També passa que la majoria de diners es concentren en poca gent, i quan aquestes coses s'ajunten, la pobresa creix molt. Si la gent és pobre, passa que encara que paguin pocs impostos, de vegades no tenen diners per anar al metge, o pagar l'escola dels seus fills, que no aprenen a llegir ni escriure i treballen des de molt petits en fàbriques i camps per poder menjar alguna cosa. I si la pobresa fa molt que dura i afecta greument a les famílies que la pateixen, la gent s'emprenya com va passar durant la Il·lustració i els pobres ataquen als rics, que es defensen amb la policia i l'exèrcit.

Per a la gent de dretes no pagar impostos permet tenir la llibertat de triar a quina escola es vol estudira, però els pobres que no poden pagar-se l'escola no s'ho agafen gaire bé.

Per tant el que diuen les dretes sobre les empreses i els diners (en diuen economia) només pot funcionar quan la riquesa està repartida i hi ha pocs pobres, o molts pobres però no massa pobres.
La gent de dretes ho saben i per aquesta raó sovint s'organitzen per evitar que la gent arribi a ser massa pobre: fan accions de beneficiència, organitzacions de caritat i maratons contra la pobresa. Per no haver de dependre de la bona voluntat de la gent i garantir que aquestes coses funcionin més o menys, desgraven impostos als que hi posen diners.

Les esquerres
Amb les esquerres també passa que no coincideix allò que es diu i allò que es fa. Anem-ho a veure:

El principal valor de les esquerres és l'equitat. Per a la gent d'esquerres tothom ha de tenir els mateixos drets i deures des del moment del naixement. I com que depenent del lloc i la família on neix cadascú, els drets i els deures poden ser diferents, la gent d'esquerres pensa que per sobre de cada persona ha d'estar l'estat amb els tres poders, i ha de garantir que tothom tingui les mateixes oportunitats i que la pobresa no existeixi, perquè és injusta i fa diferents a les persones. Per garantir que l'estat pugui tirar endavant aquesta tasca la gent d'esquerres pensa que s'han de fer tantes lleis com calgui i que tothom ha de pagar força impostos per contribuir a l'equitat en la societat.
Amb la pedra vikinga veiem que en la pràctica hi ha alguns problemes, perquè hi ha persones que són menys iguals que d'altres. La raó és que en funció de lloc que ocupa cadascú, pot tenir millor accés a determinades escoles, feines o cases, i ho fa servir en benefici propi. Això passa perquè la naturalesa humana tendeix a fer que les persones pensem primer en nosaltres i en la nostra gent propera i després en la resta, independentment de si s'és de dretes o esquerres. En la pràctica són poques les persones que prioritzen els interessos del conjunt de la societat als seus privats. L'altre problema és que en la pràctica l'estat no pot garantir realment els mateixos drets a tothom, de vegades per qüestions molt senzilles: algú que viu en una muntanya allunyada difícilment pot tenir un hospital a prop i una comarca amb pocs recursos potser no pugui mantenir a molta gent que hi treballi.

L'altre gran valor de les esquerres és la cooperació. Per a la gent d'esquerres els objectius de fer una societat justa i equitativa només s'assoleixen si molta gent treballa en la mateixa direcció. En el passat la gent d'esquerres hi va arribar a creure tant que alguns van fer famosa una cançó anomenada la Internacional que deia que cal treure les fronteres per tal que tota la humanitat treballi unida per construir la societat d'esquerres perfecta.
Aquesta vegada, si mirem aquestes afirmacions amb la pedra solar vikinga, podem veure una cosa que és poc coneguda i que des dels inicis de les idees d'esuerres es va batejar com la "maldició de les esquerres". Per què existeix aquesta maldició? És molt curiós que la pròpia maldició impedeix que la gent d'esquerres entengui bé perquè existeix i menys encara que es posin d'acord al respecte. Només poden arribar a dir que consisteix en que la gent d'esquerres discuteixen contínuament entre ells per veure qui és més d'esquerres. A més es dóna una circumstància que té fascinades a les persones que estudien aquesta maldició: com més d'esquerres es considera una persona, més petit és el grup d'esquerres al qual pertany, i manifesta més agressivitat i moltes menys ganes de cooperar amb la resta de grups les esquerres. També cal dir que quan el grup d'esquerres és diminut, és difícil distingir si és perquè és molt i molt d'esquerres o bé perquè està format per idiotes (en el sentit clàssic del terme) que fan veure que fan política.

La maldició de les esquerres és una cosa terrorífica. En un primer moment algú que es considera molt d'esquerres pensa que la resta no ho són. A continuació vol manar perquè pensa que té la raó, i en el punt 3 es veu com això no va bé. En el punt 4 queda clar que el món no esdevé un lloc millor.

Per últim, per a la gent d'esquerres el que fa que es creï riquesa i prosperitat en la societat és el treball i els impostos. La gent d'esquerres considera que ni les empreses ni els diners serveixen de gaire si els treballadors no van a treballar. Per aquesta raó les vagues les fan sempre les esquerres, mai les dretes. I amb els diners dels impostos es poden pagar escoles de qualitat per a tothom, hospitals per a tothom, i es poden pagar projectes per fer millorar la societat i repartir la feina alhora que s'evita que hi hagi pobres.
Novament, amb la pedra solar vikinga, veiem que en la pràctica les coses són una mica diferents una altra vegada: el treball no és possible sense invertir diners (això ho explicarem amb detall més endavant quan expliquem l'energia) i per això els impostos són tan importants per a les esquerres. Però molta gent no vol pagar impostos i se les empesca de mil maneres per escapolir-se. A més, la maldició de les esquerres fa que sovint hi hagi massa opinions i disputes sobre com invertir-los, de manera que de vegades els impostos s'inverteixen malament o de manera insuficient.

El proper dia parlarem de l'ecologia política, veurem si és de dretes o d'esquerres, i ho farem explicant el segrest d'un riu que passa per Girona: el Ter.