A Girona no es pot estendre la roba (l'energia)

Estimades filles:

Demà en el Ple de Girona el govern de dretes d'en Carles Puigdemont vol aprovar una nova sèrie d'ordenances. N'hi ha una que és molt folklòrica i que ens servirà per explicar quin és un dels principals problemes ambientals del món on vivim i que afecta molt directament al vostre futur.

El punt que ens interessa és que demà volen prohibir que a Girona es pugui estendre la roba a les façanes. La idea que impulsa aquest fet és molt de dretes: la ciutat s'ha de veure endreçada i polida i tenir llençols i calces assecant-se al sol fa "pobre". Tant s'hi val que des de fa molts mesos cada dia hi ha gent buscant buscant menjar als contenidors o demanant diners: el que importa ara és que les façanes estiguin lliures de roba.

La policia multarà als que incompleixin l'ordenança. No sabem si vetllaran per aquest compliment fins i tot en helicòpter, però sembla clar que l'alcalde Puigdemont augmentarà els ingressos municipals

Des d'un punt de vista cultural, treure la roba de les façanes d'una ciutat mediterrània com és Girona, és com obligar als castellers a tocar la flauta perquè la gralla és estrident, o demanar que en el mercat venguin les peces de fruita embolicades en plàstic per higiene. Sona com una bestiesa, oi?

Doncs des d'un punt de vista ambiental, i per tant d'ecologia política, prohibir estendre la roba al carrer és un pas enrere molt gran. La raó és que tothom renta la roba, i la roba es renta i s'esbandeix amb aigua. Per tant cal assecar-la. I per assecar-la cal energia.

Si estenem la roba a les terrasses, els balcons i les façanes, la ciutat guanya en color, però sobretot estalvia energia, perquè el vent i els sol són recursos renovables i que a més no costen diners. En canvi assecar a dins de casa no és senzill: la majoria d'ocasions no hi toca el sol, no hi fa vent i potser tampoc hi ha espai. Per tant la nova ordenança del govern de dretes de Girona farà que molta gent necessiti comprar-se una assecadora, o fer servir la que ja tenia més sovint. A part que això significarà que viure a Girona serà encara més car, el major consum d'electricitat contribuirà al canvi climàtic.

La prohibició d'estendre la roba a la façana o el balcó farà més cara la vida a Girona. 

Això és així perquè l'electricitat és una forma d'energia. Com la llum i l'escalfor del sol. O el moviment del vent. L'energia és com la Força d'Star Wars: ens envolta i fa possible la vida. Amb energia podem viatjar, escalfar, cuinar, construir, transformar... la vida en el planeta terra és possible principalment gràcies a l'energia del sol, de l'escalfor del nucli del planeta, la gravetat i els enllaços químics. Sense aquestes quatre formes d'energia, la vida tal com la coneixem no seria possible.
Però l'energia de l'electricitat no es troba fàcilment: cal fabricar-la. I gairebé tots els sistemes de fabricar-la són contaminants -uns moltíssim més que d'altres-.
Aquesta contaminació (en forma de CO2) i la dependència de l'energia de la nostra forma de viure estan provocant un canvi en el clima molt i molt fort, i posen en perill el vostre futur. Per això la nova prohibició a Girona serà una nova contribució al desastre: farà augmentar la nostra petjada ecològica i gira l'esquena a l'energia del sol i el vent per a un ús molt intensiu i freqüent en la ciutat com és assecar la roba.

Els amors platònics (les subvencions)

Estimades filles:

Avui parlarem dels amors platònics. Ja me'n recordo que tot això va començar a Domeny i sembla que fem moltes voltes, però per tal de parlar-ne en profunditat cal saber moltes coses prèviament.

Amor platònic és una expressió popular que es refereix a les persones que s'enamoren sense veure els defectes de qui les enlluerna.

Tant se val els defectes que tingui la persona estimada, en un amor platònic no es veuen mai.

Va ser un filòsof d'Atenes anomenat Plató qui va inspirar aquesta expressió de l'amor platònic, perquè afirmava que el món no el veiem tal com és, sinó com l'imaginem. Per tant per a Plató és com si cadascú visqués en el seu món de les idees, i la veritat és que en política això passa sovint, si entenem que la política és tot allò que afecta a la comunitat on vivim, des de les institucions fins a les famílies passant per les associacions, les empreses i l'espai públic.

Recordeu quantes vegades us he dit que tasteu un aliment abans de decidir si us agrada o no? Això és perquè com va dir Plató us en feu una idea sobre si us agrada o no abans de tastar-lo. Per això moltes vegades quan l'heu tastat us heu fet una idea diferent: les mandonguilles, els espagueti, el purè de patates, els cigrons... la llista és molt llarga i la majoria de vegades quan tasteu un aliment canvieu la idea que en teníeu. Això és perquè n'adquiriu una experiència directa, i no basada en idees.

La idea que en teníem de les patates bullides no era bona, però l'experiència sí és bona.

Els darrers dies a Girona, s'està vivint un bon exemple d'idees platòniques pel que fa a la política, entorn de les subvencions al comerç i al turisme que fa l'Ajuntament de Girona.
Anem a veure-ho:

Primer de tot, què és una subvenció?
Ja vàrem explicar que per a les polítiques de dretes, les empreses són les que creen riquesa, donen feina a la gent, i per tant és molt important no intervenir en el seu funcionament per tal que entre elles (el mercat) es regulin i cobreixin les necessitats de la ciutadania generant riquesa pel camí.

En canvi per a les polítiques d'esquerres, és necessari que la comunitat garanteixi determinats mínims de manera independent al funcionament dels mercats, i per fer això fan falta diners. Per això les polítiques d'esquerres defensen que es cobrin impostos per recollir aquests diners (que se'n diu diners públics)  i invertir-los en educació, en sanitat, en fer carreteres, portar aigua a les cases, i també totes aquelles inversions en les empreses que poden fer que millorin el conjunt de la societat, com la col·laboració amb les universitats o la promoció. De tots aquests diners que es destinen fora de les institucions de l'estat se'n diu subvencions la majoria de les vegades.

Hi ha subvencions de molt tipus que ajuden al bon funcionament del conjunt com per exemple les que reben alguns aliments.

D'entrada, les polítiques de dretes veuen molt malament això de les subvencions, i només defensen les que es destinen a beneficiència (en parlarem més endavant, de la beneficiència). Critiquen moltes vegades moltes de les subvencions que s'atorguen, principalment en àmbits de la cultura, el medi ambient, les energies renovables o la solidaritat i cooperació, però en canvi institueixen subvencions a la construcció de centrals nuclears i els seus residus (si no, econòmicament no són viables), a la sanitat i la educació privada, a la fabricació d'armament, i donen rang de llei a aquestes subvencions, de manera que un cop les comencen costa molt canviar-les.

En la pràctica, ja ho hem explicat moltes vegades, en política s'ha de mirar què es fa, no què es diu.

Fa temps una ministra anomenada Carmen Calvo va afirmar que "el diner públic no és de ningú". Aquesta és una actitud estesa entre els polítics idiotes. Per aquesta raó en un moment de crisi com el que travessem en què hi ha veïnes i veïns de Girona que busquen menjar a les escombraries, en Joan Olòriz, un ciutadà que es dedica a la política, va dir que si es destinen més de 270000€ a la promoció de la ciutat en llogar llums de Nadal cal explicar bé la inversió i el retorn que ha tingut per al benefici del conjunt de la ciutat (creant llocs de treball, per exemple). Això ha fet que des de Girona Avança s'enfadin molt i molt amb en Joan Olòriz. Però moltíssim.
Girona Avança agrupa alguns comerciants i empresaris de l'hostaleria de Girona, un grup de ciutadans que fan política. No obstant un dels seus representants, el ciutadà Vallory, ha afirmat que no cal justificar subvencions, i que el diner públic es pot gastar com fins ara perquè té la percepció que fa venir gent a Girona.

Filles meves: aquesta idea platònica de les subvencions que defensa en Vallory és dolenta, però que a més ningú la desqualifiqui, és un desastre. No dubteu mai que quan us trobeu personatges així us trobeu amb gent que fa política de manera idiota (en el sentit etimològic del terme) perquè han començat a allunyar-se de la realitat de la majoria dels ciutadans.

Diari de Girona

Tot i que veient la seva arrogància i mala educació, es pot arribar a pensar que aquest Vallory no és més que un idiota (en el sentit etimològic del terme) fent veure que fa política. I amb aquests ja hem explicat que no paga la pena perdre el temps.

Per què aquest any no reguem l'hort (la petjada ecològica)

Estimades filles:

Aquest any ja veieu que l'hort no està gens lluït. Hem plantat poques coses, i les que hem plantat s'estan assecant. La raó és que aquest any el pou que ens subministra aigua a les quatre cases no va tan ple com altres anys. A més els veïns han augmentat la superfície de jardí i sobretot d'hort, i això significa que gastem més aigua que en anys anteriors.
La veritat és que costa de creure que tenim poca aigua, perquè sempre que engeguem l'aixeta en surt. Però si no anem amb compte durant les properes setmanes, ens podem trobar sense aigua per rentar-nos, o rentar la roba o els plats. L'aigua, com tots els recursos del planeta, és un recurs FINIT, i per aquesta raó no podem anar ampliant els horts ni els jardins ni ser més veïns fent servir el mateix pou, senzillament començaríem a malviure.
Hi ha qui pot dir que no hi ha problema: podem obrir un altre pou, o portar l'aigua de fora. Però aleshores pot ser que sigui algú altre qui trobi a faltar l'aigua que utilitzem nosaltres i que necessita a casa seva.

Tot això dels recursos que necessitem per sostenir la nostra forma de viure es pot mesurar i es diu petjada ecològica. La petjada ecològica es mesura en hectàrees per persona, i sabem que si dividim el total d'hectàrees del planeta pel nombre d'éssers humans, tenim que ens toca com a molt 2,1 Ha per a cadascú. 2,1 Ha per pescar el peix que mengem, treure el petroli del nostre cotxe, recollir l'aigua que consumim, cuidar dels arbres que fixen el CO2 que produïm, cultivar plantes i alimentar bestiar, i tenir espai per dormir, cuinar i tenir els serveis comunitaris que necessitem per poder viure dignament.

En aquest punt, si mirem la petjada ecològica dels catalans, veiem que estem a 3,5 Ha per càpita, la qual cosa significa que en conjunt els catalans consumim més recursos dels que ens toquen a nivell del planeta, i a més si mirem quants som i la superfície del país ja veiem que fins i tot vivint amb les 2,1 Ha que ens toquen com a molt a cadascú, a Catalunya hi vivim massa gent i ens caldria més territori que no tenim.

L'Artur Mas farà pujar la pejada ecològica de Catalunya si instal·la l'Eurovegas a casa nostra.

En canvi, si mirem altres països ens trobem que a Qatar -els que s'anuncien a la samarreta del Barça- la petjada ecològica és de 10 Ha per persona, una de les més altes del món juntament amb els Emirats Àrabs Units, i en canvi la Índia es troba entre els països amb menys petjada ecològica. En conjunt, mantenir la nostra civilització tal com la vivim avui en dia costa 2,5 planetes terra en total. I aquí molta gent es pregunta: com és possible consumir 2,5 plantes si només vivim dins d'un? I la resposta d'aquesta pregunta és la de la crisi ambiental del món on vivim, perquè significa que estem consumint els recursos més ràpid del que es generen. Com el pou d'aigua de casa, que es queda eixut i tarda dies en tornar a portar aigua si reguem tot el que tenim plantat. Per tant, si consumim els recursos més ràpid del que es recuperen, significa que en el món on viureu quan sigueu gran faltaran moltes coses que avui tenim perquè ja les haurem gastat, i viureu més pobres i amb menys confort que els vostres pares i avis.

Els països rics no estan disposats a reduir la seva petjada ecològica. Això condueix a conflictes ambientals i socials.

El vostre futur són faves comptades a la llum de la petjada ecològica. I el problema que tenim a casa amb el pou, portat a escala de Catalunya, explica molt bé el segrest del Ter. A tot això les polítiques de dretes diuen que no cal amoïnar-se: podem portar l'aigua de França i si no la ciència trobarà una solució i en el mentrestant cal preocupar-se per produir més diners. I les polítiques d'esquerres diuen que el primer són les persones, i si cal portar l'aigua d'un riu de França, treure-la del mar o deixar de regar camps, es fa i ja ens preocuparem del futur quan arribi perquè el que compta és que les persones d'avui en dia visquin bé.
En canvi des de l'ecologia superficial es busquen solucions i es posa el problema des de la taula, i des de l'ecologia profunda tenim molt clar que el problema és que el model de creixement il·limitat no és possible perquè els recursos són finits, i cal parlar seriosament d'aturar el creixement i estudiar la manera de baixar com a mínim a les 2,1 Ha per càpita de petjada ecològica. Si no ho fem, senzillament no hi ha futur perquè tot el que plantem s'assecarà, com ja ens passa a l'hort de casa.

Avui paguem a la Roja (els impostos)

Estimades filles:

Avui hem anat a Hisenda i heu dit el vostre nom a la funcionària que l'apuntava. Si feu memòria, quan ha dit "ja esteu identificades" i heu respost "que bé, ja estem identificades", la funcionària i jo hem rigut.
La raó és que per a la majoria de la gent, estar identificats per Hisenda per haver de pagar impostos és un mal tràngol. Ja vàrem explicar què en pensen les dretes i les esquerres dels impostos. No obstant el sentiment majoritari respecte dels impostos no és ni de dretes ni d'esquerres, és el dels idiotes (en el sentit etimològic del terme).

L'any passat vaig treballar a molts de llocs diferents amb contractes petits. Això vol dir que em retenien pocs diners a compte dels impostos, i per això em toca pagar molt. De fet, em toca pagar més del que cobro en un mes, i això fa que em pregunti per a què serviran els diners que he de pagar.

No hem de pagar tants diners com explica el dibuix, però respecte del que ingressem a casa és molt.

Teòricament, pagarem la vostra escola. També l'hospital Trueta, on vàreu néixer. I pagarem part de la residència de la iaia. I la seva pensió, que és el que es cobra cada mes quan ja ets vellet per treballar i et mereixes descansar. També la carretera de casa que han estat arreglant aquest dies perquè cauen molts ciclistes. I mig sou de l'alcalde de Sant Martí de Llémena, i el seu altre mig sou del consell comarcal (per això riu tant en la foto). El tercer mig sou el cobra de la Fundació Astres, i indirectament també el paguem nosaltres, amb els ajuts que són per a discapacitats (tot i que l'alcalde de Sant Martí de Llémena no és discapacitat). També pagarem part del meu sou, perquè treballo en un partit polític. I el sou de la vostra mare, que treballa en un IES. I invertirem diners en ajudar països en desenvolupament. I la policia, encara que fa fora la gent de casa seva. Amb part del que paguem també es paguen les despeses de protocol de l'Hospital de Blanes. I els cotxes oficials. I una llarga llista de monuments importantíssims per atreure el turisme i fer rutllar l'economia. Com els diners que aniran a pagar el tren d'alta velocitat.

En fi, ja veieu que gràcies als impostos que paguem entre tots, podem fer funcionar coses importants, i d'altres que no ho són gens.

Tornant cap a casa he pensat que amb els diners que pagarem d'impostos també podrem pagar una part de la prima de 300.000 € a cada jugador de la Roja. Hi pensava perquè sovint m'expliqueu que a l'escola us semblen molt guais els jugadors del Barça i també els del Madrid, i pensant, pensant m'he adonat que a més de rebre molts diners, aquests futbolistes tan guais cobraran aquests diners lliures d'impostos. I l'esforç gran que haurem de fer a casa abans d'acabar l'any per pagar impostos de sobte no m'ha semblat tan ben invertit, ni tampoc m'ha semblat just en proporció. Per això en ecologia política pensem que cobrar impostos com prediquen les esquerres no és suficient, a més s'ha de poder decidir en què es gasten i per què. I que cadascú pagui segons el que té i el que cobra, fins i tot si només sap jugar a pilota.