Estimades filles:
Avui fa 75 anys que va començar la Batalla de l'Ebre. Per a vosaltres ara podria ser una batalla com qualsevol altra si no fos per un detall: el vostre avi -el meu pare- hi va ser i en va sortir viu.
A mi m'ha marcat molt, perquè en dues ocasions vaig veure plorar al meu pare i les dues van ser qun recordava la guerra civil espanyola.
La primera vegada que el vaig veure plorar va ser mirant la tele. Estava amb ell i la vostra àvia mirant un homenatge a un cantant anomenat Raimon al Palau Sant Jordi de Barcelona. En un moment va sortir un cantant anomenat Pete Seeger i va parlar d'uns amics seus que cinquanta anys enrere -era l'any 1993- havien vingut, i els que van tornar al seu país li havien ensenyat una cançó.
El meu pare no entenia l'anglès, i no va sentir que era l'himne de la Brigada Abraham Lincoln. Quan la cançó va començar a sonar el vostre avi va arrencar a plorar molt fort, i vaig quedar corprès. La meva mare no va dir res, sabia què estava passant. Jo en canvi li vaig preguntar què passava, tot i que ho sospitava.
Quan es va refer, em va dir que feia molts i molts anys que no sentia aquella cançó.
El meu pare va haver d'anar a la guerra molt jove, tant que a tots els de la seva lleva els van anomenar la Quinta del Biberó, que era una manera de dir que eren massa joves per vestir-se de soldats. Com que tirava bé -ja sabeu d'on us ve la punteria amb l'arc- el van posar en una bateria antiaèria, que és una mena de canó per disparar als avions. Les bateries antiaèries protegeixen llocs importants, i la seva la van enviar a la Batalla de l'Ebre, per protegir l'Estat Major, que és el lloc des d'on es dirigeix una batalla.
Allà va conèixer als brigadistes, que eren joves comunistes de moltíssims països que van venir a la guerra civil per ajudar-nos. Venien perquè creien en un món millor, i si en aquells moments s'hagués inventat internet, segurament cap d'ells pensaria que aquest món millor es defensaria recollint firmes ni penjant fotos en el facebook.
La segona vegada que el vaig veure plorar va ser uns dies més tard. La cançó havia despertat en ell records que s'havien adormit, i en una sobretaula a casa que ens vàrem quedar sols amb el cafè, li vaig preguntar per la Batalla de l'Ebre. Jo esperava que ell m'explicaria l'emoció de quan els republicans van travessar el riu, com disparava contra l'aviació italiana i alemanya que els bombardejava, què se sentia en formar part de la història. Però no em va explicar res d'allò. Amb llàgrimes als ulls em va dir que tot allò va ser un desastre. Que només recordava com corria camp a través mentre se sentia el martelleig de les ametralladores al darrere sense parar, eixordador. I com els altres soldats queien al seu voltant sense parar. Literalment em va dir: "queien com mosques". Pocs dies més tard de perdre's la batalla, havia deixat de córrer. Van fer pinya amb un company seu que s'havia torçat el peu, i anaven pel mig dels camps com podien cap al nord. Em va explicar que un aviador italià que els havia vist va buidar les ametralladores a sobre seu passant una i altra vegada. Quan es va quedar sense bales, va fer una última passada i els va deixar anar les caixes de munició a sobre, a veure si els tocava. Poc després els soldats de l'altre bàndol els van encalçar en un forat on havien parat per refer-se. El vostre avi em va dir que van ser molt afortunats que en comptes de fer-los presoners no els disparessin. Segurament no va caure mai que era massa jove i els altres no es van veure amb cor de matar-lo.
D'allà va anar a parar a un camp de concentració.
Filles meves: això és la guerra. Si algú us en parla bé alguna vegada, malfieu-vos-en: o no hi ha estat mai, o bé té interès en que d'altres es matin entre ells per guanyar alguna cosa a costa de la seva mort. I si és d'aquests darrers, no és una bona persona siguin quins siguin els seus motius.
dijous, 25 de juliol del 2013
dimarts, 16 de juliol del 2013
Titànic (l'estat propi)
Estimades filles:
Fa uns dies em vàreu preguntar per què els espanyols no ens deixen tenir un estat propi. He tardat uns dies a respondre perquè la resposta és molt senzilla, i les coses senzilles s'han d'explicar de manera senzilla. Per respondre farem servir la pel·lícula Titànic, que darrerament us agrada molt i la mireu moltes vegades. Anem a fer-ne un resum.
Titànic explica l'enfonsament d'un vaixell enorme i una història d'amor entre dos personatges: un de tercera classe i un de primera. La gràcia de l'argument és aquesta precisament, que els personatges són de classes diferents i això dóna empenta a la història.
Durant el seu primer trajecte, el propietari del Titànic -aquell que posa els diners per construir-lo- vol que el vaixell vagi ràpid, molt ràpid, i no fa cas del capità ni dels mariners, que li expliquen que en aquell moment poden haver icebergs surant. El propietari, orgullós del seu vaixell i conscient que té capacitat de navegar molt ràpid, fa cas omís i pren les decisions de com s'ha de navegar.
Durant la nit, el vaixell xoca amb un iceberg com li deien els que entenien de navegació. Orgullós, el propietari diu que no passa res, com que el vaixell està molt ben construït està compartimentat i podrà surar i navegar tot i que unes parts s'ompliran d'aigua. La realitat és tossuda i li demostra que quan unes parts del vaixell s'omplen d'aigua, fan que s'inundin la resta. I aquí comença el drama, perquè s'adonen que ningú havia previst un accident així. Cal salvar a la gent del vaixell, però no hi ha prou barques per a tothom. El propietari decideix que cal salvar als de primera classe, els seus amics i parents, i per assegurar que tindran lloc a les barques tanquen als de tercera classe a les bodegues, on de ben segur s'ofegaran perquè el vaixell s'enfonsa. En una situació així es podrien decidir molts criteris per decidir a qui salvar: per exemple als joves i la mainada. O als que pesin menys, per salvar el màxim nombre de persones. Però no, el criteri que van aplicar en el naufragi i que s'explica a la pel·lícula és que salven als de primera classe, i la resta que rebenti.
Naturalment fer això no és senzill, i cal la complicitat dels de segona classe. Sobretot dels de segona classe que treballen al vaixell, que tenen les claus que tanquen als de tercera classe a les bodegues. Els de segona classe actuen així perquè treballant per als de primera classe les coses sempre els han anat bé, i pensen que si mantenen tancats als de tercera classe ells es salvaran sense problemes. Al final s'adonen que no és així perquè a les barques no els volen.
Catalunya viu una situació similar a la del naufragi del Titànic en aquests moments. Les persones que vivim a Catalunya, totes, viatgem en un vaixell molt gran amb molta, moltíssima altra gent de la resta del món. Aquest vaixell es diu Capitalisme, i tot just ha xocat conra un fenòmen de la natura que realment s'assembla molt a un iceberg: l'escassetat dels recursos. D'aquesta escassetat només en veiem la punta, com el preu de la gasolina que posem cada dia en el cotxe, o les missions de pau d'alguns exèrcits en països llunyans on hi ha recursos. Però hi ha una part submergida que no es veu fàcilment i que és un problema enorme: el canvi del clima, l'escassetat de la pesca per sobreexplotació, i sobretot la manca d'energia per mantenir una agricultura que sense energia barata no és viable.
Els propietaris del vaixell Capitalisme han volgut que navegui ràpid, molt ràpid, contravenint les recomanacions dels científics i d'alguns grups polítics. Com en la pel·lícula, quan la crisi del creixement ha obert vies d'aigua en alguns països, han dit que no passa res: com que estan compartimentats no hi ha perill. Però en el cor d'Europa els països del Mediterrani hem començat a caure, i estem arrossegant a la resta.
En la part del vaixell on es troba Catalunya, hi ha també Espanya. I els de primera classe -catalans i espanyols- han vist que no hi ha prou barques per a tots ells. La seva intenció és seguir mantenint els privilegis per poder seguir vivint igual de bé que fins ara, passi el que li passi al Capitalisme. Primer van acordar que a les barques havien de pujar-hi els banquers, i van estar d'acord entre ells. Després els propietaris de grans fortunes. I després els tocava a ells, catalans i espanyols de primera classe que no són ni banquers ni multimilionaris: terratinents, als executius de les multinacionals, propietaris de mitjans de comunicació, i especialment lladres que fent veure que feien política i entenien alguna cosa de navegació es van instal·lar en la primera classe a través dels governs. Per poder salvar-se en les barques estan deixant que s'ofeguin l'educació pública, els hospitals, les pensions dels jubilats i la cultura en general. I sense aquestes coses, els de tercera classe estem condemnats a no tenir futur. I també els de segona classe, tot i que la majoria no se n'adonen (ja vàrem explicar fa temps per què).
La gran diferència entre la pel·lícula del Titànic i el naufragi del Capitalisme, és que a hores d'ara els de primera classe s'han adonat que no hi caben tots a les barques, i entre ells han trobat una manera de decidir qui es queda i qui no: segons la nacionalitat. En el Capitalisme no és senzill tancar als de tercera classe a les bodegues com va passar en el Titànic. Per aquesta raó els de primera classe han utilitzat l'argument del nacionalsime per mantenir entretinguts als de primera i segona classe. D'aquesta manera volen assegurar-se que seran ells i no els de l'altre bàndol els que tinguin lloc a les barques amb els banquers i les grans fortunes. Aquesta és la raó per la qual fins fa ben pocs eren ben amics, i ara no paren de repetir que amb un estat propi ens salvarem tots del naufragi.
Mentrestant l'educació, la sanitat, les pensions i la cultura s'enfonsen cada vegada més.
Filles meves: l'estat propi, separar-nos d'Espanya, té sentit si pel camí trobem la manera de que tothom tingui lloc a les barques després que el Capitalisme s'enfonsi del tot. I sobretot que sigui possible salvar la cultura, l'educació de qualitat, la sanitat... i tot això no es pot salvar sense els de tercera classe. Als catalans no ens serveix de res un estat propi on el català sigui llengua oficial si no tenim un sistema educatiu que garanteixi que tothom tingui capacitat de reconèixer el valor d'una llengua gràcies a l'educació rebuda. Les llengües sobreviuen i evolucionen perquè les manté gent culta, no els estats.
Tampoc ens serveix de res un estat propi si el capità que escollim no pot decidir res cada vegada que els propietaris del vaixell decideixen que volen que vagi més ràpid, o el que sigui. I sobretot no ens serveix de res un estat propi si els que han de governar-lo són tan lladres i corruptes com els de l'altre costat.
Fa uns dies em vàreu preguntar per què els espanyols no ens deixen tenir un estat propi. He tardat uns dies a respondre perquè la resposta és molt senzilla, i les coses senzilles s'han d'explicar de manera senzilla. Per respondre farem servir la pel·lícula Titànic, que darrerament us agrada molt i la mireu moltes vegades. Anem a fer-ne un resum.
Titànic explica l'enfonsament d'un vaixell enorme i una història d'amor entre dos personatges: un de tercera classe i un de primera. La gràcia de l'argument és aquesta precisament, que els personatges són de classes diferents i això dóna empenta a la història.
Durant el seu primer trajecte, el propietari del Titànic -aquell que posa els diners per construir-lo- vol que el vaixell vagi ràpid, molt ràpid, i no fa cas del capità ni dels mariners, que li expliquen que en aquell moment poden haver icebergs surant. El propietari, orgullós del seu vaixell i conscient que té capacitat de navegar molt ràpid, fa cas omís i pren les decisions de com s'ha de navegar.
Durant la nit, el vaixell xoca amb un iceberg com li deien els que entenien de navegació. Orgullós, el propietari diu que no passa res, com que el vaixell està molt ben construït està compartimentat i podrà surar i navegar tot i que unes parts s'ompliran d'aigua. La realitat és tossuda i li demostra que quan unes parts del vaixell s'omplen d'aigua, fan que s'inundin la resta. I aquí comença el drama, perquè s'adonen que ningú havia previst un accident així. Cal salvar a la gent del vaixell, però no hi ha prou barques per a tothom. El propietari decideix que cal salvar als de primera classe, els seus amics i parents, i per assegurar que tindran lloc a les barques tanquen als de tercera classe a les bodegues, on de ben segur s'ofegaran perquè el vaixell s'enfonsa. En una situació així es podrien decidir molts criteris per decidir a qui salvar: per exemple als joves i la mainada. O als que pesin menys, per salvar el màxim nombre de persones. Però no, el criteri que van aplicar en el naufragi i que s'explica a la pel·lícula és que salven als de primera classe, i la resta que rebenti.
Naturalment fer això no és senzill, i cal la complicitat dels de segona classe. Sobretot dels de segona classe que treballen al vaixell, que tenen les claus que tanquen als de tercera classe a les bodegues. Els de segona classe actuen així perquè treballant per als de primera classe les coses sempre els han anat bé, i pensen que si mantenen tancats als de tercera classe ells es salvaran sense problemes. Al final s'adonen que no és així perquè a les barques no els volen.
Catalunya viu una situació similar a la del naufragi del Titànic en aquests moments. Les persones que vivim a Catalunya, totes, viatgem en un vaixell molt gran amb molta, moltíssima altra gent de la resta del món. Aquest vaixell es diu Capitalisme, i tot just ha xocat conra un fenòmen de la natura que realment s'assembla molt a un iceberg: l'escassetat dels recursos. D'aquesta escassetat només en veiem la punta, com el preu de la gasolina que posem cada dia en el cotxe, o les missions de pau d'alguns exèrcits en països llunyans on hi ha recursos. Però hi ha una part submergida que no es veu fàcilment i que és un problema enorme: el canvi del clima, l'escassetat de la pesca per sobreexplotació, i sobretot la manca d'energia per mantenir una agricultura que sense energia barata no és viable.
Els propietaris del vaixell Capitalisme han volgut que navegui ràpid, molt ràpid, contravenint les recomanacions dels científics i d'alguns grups polítics. Com en la pel·lícula, quan la crisi del creixement ha obert vies d'aigua en alguns països, han dit que no passa res: com que estan compartimentats no hi ha perill. Però en el cor d'Europa els països del Mediterrani hem començat a caure, i estem arrossegant a la resta.
En la part del vaixell on es troba Catalunya, hi ha també Espanya. I els de primera classe -catalans i espanyols- han vist que no hi ha prou barques per a tots ells. La seva intenció és seguir mantenint els privilegis per poder seguir vivint igual de bé que fins ara, passi el que li passi al Capitalisme. Primer van acordar que a les barques havien de pujar-hi els banquers, i van estar d'acord entre ells. Després els propietaris de grans fortunes. I després els tocava a ells, catalans i espanyols de primera classe que no són ni banquers ni multimilionaris: terratinents, als executius de les multinacionals, propietaris de mitjans de comunicació, i especialment lladres que fent veure que feien política i entenien alguna cosa de navegació es van instal·lar en la primera classe a través dels governs. Per poder salvar-se en les barques estan deixant que s'ofeguin l'educació pública, els hospitals, les pensions dels jubilats i la cultura en general. I sense aquestes coses, els de tercera classe estem condemnats a no tenir futur. I també els de segona classe, tot i que la majoria no se n'adonen (ja vàrem explicar fa temps per què).
La gran diferència entre la pel·lícula del Titànic i el naufragi del Capitalisme, és que a hores d'ara els de primera classe s'han adonat que no hi caben tots a les barques, i entre ells han trobat una manera de decidir qui es queda i qui no: segons la nacionalitat. En el Capitalisme no és senzill tancar als de tercera classe a les bodegues com va passar en el Titànic. Per aquesta raó els de primera classe han utilitzat l'argument del nacionalsime per mantenir entretinguts als de primera i segona classe. D'aquesta manera volen assegurar-se que seran ells i no els de l'altre bàndol els que tinguin lloc a les barques amb els banquers i les grans fortunes. Aquesta és la raó per la qual fins fa ben pocs eren ben amics, i ara no paren de repetir que amb un estat propi ens salvarem tots del naufragi.
Mentrestant l'educació, la sanitat, les pensions i la cultura s'enfonsen cada vegada més.
Filles meves: l'estat propi, separar-nos d'Espanya, té sentit si pel camí trobem la manera de que tothom tingui lloc a les barques després que el Capitalisme s'enfonsi del tot. I sobretot que sigui possible salvar la cultura, l'educació de qualitat, la sanitat... i tot això no es pot salvar sense els de tercera classe. Als catalans no ens serveix de res un estat propi on el català sigui llengua oficial si no tenim un sistema educatiu que garanteixi que tothom tingui capacitat de reconèixer el valor d'una llengua gràcies a l'educació rebuda. Les llengües sobreviuen i evolucionen perquè les manté gent culta, no els estats.
Tampoc ens serveix de res un estat propi si el capità que escollim no pot decidir res cada vegada que els propietaris del vaixell decideixen que volen que vagi més ràpid, o el que sigui. I sobretot no ens serveix de res un estat propi si els que han de governar-lo són tan lladres i corruptes com els de l'altre costat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)