L'ostracó (els medis de comunicació)

Estimades filles:

Ja vàrem comentar que la democràcia va iniciar-se a les ciutats de l'antiga Grècia. Aquella democràcia era encara més imperfecta que la d'ara, i funcionava diferent per moltes raons. La principal és que les ciutats eren petites comparades amb les d'ara, els que podien votar eren molt pocs (sempre homes), i tothom podia parlar i defensar la seva opinió i interessos davant de la resta de ciutadans amb dret a vot. Quan acabaven les reunions per decidir si construïen un nou temple, ampliaven el port, anaven a la guerra o no, i altres temes, feien servir l'ostracó.
L'ostracó era un bol de ceràmica que es situava a la sortida del lloc on es debatien els temes. Al costat de l'ostracó hi havia una pila de pedres blanques i una altra pila de pedres negres. En sortir, cada ciutadà agafava una pedra i la deixava dins de l'ostracó: la pedra blanca per dir sí i la pedra negra per dir no. Quan tothom havia votat un cop d'ull a l'ostracó permetia saber la decisió de la votació. Si no estava clar, es comptaven les pedres.
Unes de les votacions més importants amb l'ostracó eren per condemnar a mort o desterrar a un ciutadà. Ostracisem és una paraula que ens arriba d'aquells temps, i fa referència a condemnar a una persona a estar sol.

Sòcrates va ser condemnat a mort a Atenes acusat de corrompre als joves. En realitat el que feia era  buscar el coneixement i ensenyava a pensar.

Dies enrere parlàvem dels il·lustrats i l'Enciclopèdia. Vàrem explicar que van ser ells els primers que van dir que el poder, per ser just, s'havia de dividir en tres: el poder de fer les lleis, el poder de fer-les complir, i el poder de jutjar als qui no les compleixen (poder legisltaiu, executiu i judicial). Heu de saber que també en aquella època es va dir que existia un quart poder: la premsa. Però com que en aquella època els diaris eren poc importants i no tothom sabia llegir no es va tenir en compte i els poders que es van reconèixer són tres i no quatre.

No obstant va passar el temps i la premsa va esdevenir mitjans de comunicació. Avui els mitjans de comunicació són molt diversos: la tele, les ràdios, els diaris i revistes, alguns llocs web d'internet... Amb l'aparició dels mitjans de comunicació, s'ha demostrat que els ciutadans que van dir quin era el quart poder tenien tota la raó, perquè a més de tenir el poder d'informar a la opinió pública, els mitjans de comunicació tenen el poder de formar opinió pública. Anem a veure uns exemples:

Recordeu el rei espanyol que es va trencar el maluc quan havia anta a matar elefants? Aquesta notícia és un bon exemple de com funcionen els medis de comunicació. Imagineu-vos que l'opinió pública, tot allò que pensa la majoria de la gent, és com un immens ostracó. Cada vegada que un medi de comunicació explica que el Borbó ha demanat perdó per matar elefants per diversió, és com si es diposités una pedra blanca en l'opinió pública. I cada vegada que un medi de comunicació pregunta què carai feia el rei matant elefants, és com si es diposités una pedra negra. No hi fa res qui tingui raó perquè tothom pensa diferent, el que compta en cada tema és el nombre de pedres de cada color. Per aquesta raó també vivim en una època en la qual els medis de comunicació estan infestats de tertulians, opinòlegs a sou la majoria dels quals són incapaços de fer una O amb un canuto, però que opinen sobre qualsevol tema com si fossin grans experts, tant li fa si és economia, lleis, energia, ètica, medicina o política. Molts d'ells són idiotes (en el sentit etimològic del terme) fent veure que fan política, i amb una única funció real: tirar una pedra blanca o negra segons convingui a qui els paga el sou més alt. Això no vol dir que tots aquests opinòlegs siguin idiotes (en el sentit etimològic del terme), però amb ells i els periodistes passa el mateix que amb els polítics i els polítics idiotes, que al final sembla que tots són iguals i la gent acaba pensant que no te'n pots creure a cap perquè tots intenten manipular la opinió pública tant com poden.

Els mitjans de comunicació influeixen en l'opinió pública de manera similar a com funciona un ostracó. Qualsevol semblança del dibuix respecte les capçalers i els titulars és pura coincidència, obra de l'espontaneïtat innocent de l'artista.

Ser periodista en aquesta època és una tragèdia, perquè a més de la precarietat, s'han d'enfrontar a un creixent desprestigi de la seva professió originat pels opinòlegs, siguin periodistes o no. Recordeu sempre això quan algú us digui que els periodistes manipulen la informació.

Els mitjans de comunicació públics
Aquesta és la raó per la qual a les esquerres, i també en qualsevol corrent de l'ecologia política, es defensa que almenys una part dels medis de comunicació siguin públics. Això garanteix que el que paga els sous a final de mes no intervingui en la feina dels periodistes i permet que donin el tractament de notícia a allò que professionalment consideren que el té, i no al que volen que es publiqui els que tenen interès en les pedres negres o blanques. Quan els mitjans de comunicació es gestionen com un negoci en sí mateix, més enllà del seu objectiu d'informar, la democràcia es debilita.

Res és perfecte i per desgràcia, de vegades passa que els governs de torn volen controlar els mitjans públics, i això porta a manipular l'opinió pública omplint-la de pedres blanques o negres segons convingui. Només les democràcies que gaudeixen d'una majoria de ciutadans i una minoria d'idiotes són capaces de fer front de manera justa a aquestes situacions.

Més endavant tornarem a parlar del quart poder, de moment avui només expliquem com funciona, i quines són les diferències entre els mitjans de comunicació, els periodistes, i els idiotes que disfressats d'opinòlegs fan veure que fan política.

El sentit crític
Queda clar després de tota aquesta explicació que en temes d'opinió pública l'ostracó no mostra la realitat dels temes. El que hi veiem depèn dels medis de comunicació que consultem o als quals estem exposats (com la tele). Per això cal tenir molt clar que encara que en ecologia política pensem molt diferent de la majoria de l'opinió pública, ni nosaltres estem equivocats ni ells tenen la raó.