Com sabeu setmanes enrere el pou de casa es va assecar perquè estem en sequera. El pou és a cinquanta metres escassos del riu, i té vuit metres de profunditat, de manera que ja veiem que la sequera que travessem no és de broma.
El cas és que per mirar si la deu havia quedat tapada pel fang, el paleta que va fer la casa, l'Àngel, i l'Andreu, un veí que l'ajuda, van preparar tot per baixar a netejar el pou. Quan ja feia una estona que hi havia baixat, l'Àngel va començar a sentir-se molt cansat i a tenir molta son, fins i tot marejant-se. Com que l'Àngel és veí de la vall de tota la vida i ja porta més de mig segle a l'esquena, va saber de seguida què passava, i va cridar a l'Andreu:
- Tira'm la corda, ràpid, aquí hi ha la guilla.
L'Andreu, que tenia un focus molt potent, li va respondre que no en veia cap, de guilla, dins del pou.
- Que em tiris la corda et dic, ràpid!!!!
L'Andreu va tirar la corda i l'Àngel, que notava com es marejava i començava a desmaiar-se, va fer moltes voltes de la corda entorn de l'espatlla i va començar a pujar ajudat per l'Andreu. A mitja pujada ja no li quedava alè i va ser l'Andreu qui el va acabar de pujar a pes. Quan va arribar a dalt, el va treure del pou i a l'Àngel li va costar una estona molt llarga recuperar-se de l'ensurt. Gairebé hi va morir.
Què havia passat? A dins dels pous de vegades s'hi acumula diòxid de carboni, que pesa més que l'aire, o bé surten gasos de dins de la terra o com a resultat de la descomposició de matèria orgànica. Aquests gasos fan fora l'oxígen de l'aire i si t'hi trobes pots respirar normalment i no t'ofegues però la falta d'oxígen fa que t'adormis fins que perds el coneixement. So no reps oxígen de seguida, la mort és segura. De fet a Banyoles s'explica la història de dos homes que van morir d'aquesta manera, un pouer i el company que va baixar a veure què li passava. D'aquests gasos a la Vall de la Llémena i darrere de Rocacorba, al Pla de l'Estany, en diuen la guilla. Potser també en altres llocs, però no ho sé del cert.
El nostre país i tots els indrets habitats del món tenen paraules, costums i tradicions lligades al territori i a les seves característiques que descriuen com és i com la gent que hi viu s'hi relaciona. En ecologia política aquest fet s'anomena biorregionalisme, i a casa el practiquem de valent. Per exemple vosaltres coneixeu el nom de moltes plantes de marge comestibles, i quines no ho són, alguns bolets, el nom dels arbres i els usos d'alguns d'ells. Més del que sap qualsevol adult que trobeu per Girona. Des de que sou petites també veieu el cingle de sant Roc des de casa, i sabeu distingir les pedres volcàniques o les pedres blanques de les vetes de quars de la resta de pedres. I ara també sabeu que abans de baixar a un pou o entrar en una cova cal baixar-hi una espelma per veure si hi ha prou oxígen i s'apaga o no, i esbrinar si hi ha la guilla a dins.
El biorregionalisme ens ajuda a relacionar-nos amb l'entorn en el qual vivim, i té una relació molt directa amb tot allò que ens agrada molt del que ens envolta: el paisatge, la majoria de tradicions, els menjars, l'olor de l'aire quan canvien les estacions, l'aigua de les gorgues el nom dels animals, els insectes i les plantes.
Com saber els límits d'una biorregió?
Els límits mai estan clars, però sempre van lligats als rius, les muntanyes que els envolten, el tipus de vegetació que hi creix... La biorregió on vivim nosaltres és la de la Vall de la Llémena, i abarca també Les Serres i la Serra de Rocacorba.
Els límits de les biorregions no tenen res a veure amb les fronteres, i la nostra vall n'és un bon exemple: en els mapes hi ha una línia a mitja vall que diu que una part és del Gironès i l'altra de La Garrotxa. En canvi tenim més coses en comú amb el paisatge i els habitants de Biert, Mieres, Sant Miquel de Campmajor o Porqueres que amb els de Celrà, Girona, o els de Sales de Llierca o Esponellà.
Per tant de ben segur que quan veiem una divisió en el mapa, o ens diguin que aquí o més enllà hi ha una frontera, ens en podem ben malfiar: són les biorregions el que de veritat compta perquè els mapes i les banderes no fan els països, els països els fem la gent i el paisatge d'on vivim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada