El cas Torramadé (la partitocràcia)

Estimades filles:

El darrer dia vàrem explicar el dilema del presoner. Aquests darrers mesos a Girona es parla molt d'un escàndol polític que també il·lustra molt bé el dilema del presoner, i que ens servirà per explicar què és la partitocràcia. Anem a veure'l.

Fa uns mesos es va celebrar un sopar per part de membres de dos partits polítics: CDC i UDC, més coneguts com a CiU. En aquest sopar no hi havia massa gent, si no recordo malament eren pocs més d'una dotzena. El cas és que ha saltat un escàndol polític arran d'aquell sopar perquè l'endemà molts dels que hi havien assistit van explicar que l'alcalde de Salt i president de la Diputació Jaume Torramadé s'hi va presentar una mica begut i va seguir bevent. Recordeu la peli d'en Dumbo quan fica la trompa en una bóta de vi i se li posa el nas vermell i veu cocodrils i al final no sap si està somiant o passa de veritat però està volant? Pel que van explicar els assistents al sopar l'endemà, a en Jaume Torramadé li va passar igual. Si amb el vi a Dumbo se li va revelar la seva naturalesa, que és volar, a en Jaume Torramadé se li va revelar -sempre segons allò que deien els que van assistir al sopar- una altra naturalesa, i pel que diuen va començar a grapejar algunes dones, i va acabar grapejant a una de sola, que pel que explicaven va ser la més feble o la més indefensa. Sempre segons allò que van explicar l'endemà els assistents al sopar.

Com que Girona és un lloc petit, l'endemà pobles com Bescanó o la mateixa Girona n'anaven plens. La cosa va créixer i la premsa, assabentada, va començar a indagar. La pilota de neu es va fer grossa a partir d'aquí i tot i que dies després en Torramadé ja no anava begut, va actuar com si encara tingués el nas vermell, fent la pilota més i més grossa encara. En resum, que hi va haver denúncies als jutjats i gent propera a en Torramadé que no havia anat al sopar va confirmar públicament que tot el que s'explicava era cert, mentre que un grup dels assistents que sí que hi eren van signar públicament un manifest dient que tot era mentida.

En aquest punt, si fem una foto de tot plegat, ens trobem una altra vegada amb el dilema del presoner. Ningú a part de les persones que eren allà pot demostrar si el que es diu que va passar és cert o no (excepte potser en Torramadé, però tampoc ho podem saber amb seguretat), i ara que tots els assistents amb tota probabilitat hauran d'anar davant del jutge per dir sota jurament què va passar, potser sortirem de dubtes sobre què va passar realment i sabrem si en Jaume Torramadé és digne de seguir sent polític o no.

En el supòsit que la noia agredida mentís quan va posar la denúncia, es sabrà de seguida perquè absolutament tots els altres assistents al sopar diran que no va passar res del que ella ha denunciat. En aquest cas caldrà preguntar-se aleshores perquè alguns dels assistents del sopar van fer el bocamoll el dia següent explicant una mentida que concorda en algunes de les versions. Per tant aquells que van fer córrer la mentida són indignes d'estar en política i haurien de plegar, i la gent que va sentir els fets de boca seva així s'ho haurien d'exigir.

En el cas que la noia agredida digui la veritat, absolutament tots els altres hauran de donar la mateixa versió de que és fals tot plegat. Només que un d'ells digui que sí, que és cert tot el que s'ha dit que va passar, la resta quedaran com uns mentiders, i automàticament haurien de deixar la política perquè són indignes d'exercir-la a cap nivell.

Què passarà? Caldrà esperar uns dies per saber-ho. En tot cas aquest és un exemple molt clar de què és la partitocràcia, que és un fenòmen que es dóna en qualsevol comunitat humana de qualsevol tipus, des de la família i els grups d'amics fins a les empreses, les associacions, o la política.

La partitocràcia consisteix a que dins de la majoria de partits polítics no es prospera per capacitat o aptituds, sinó per una xarxa de lleialtats mútues entre els que prenen lideren i els que no lideren. La discrepància és en general mal vista en les comunitats humanes: a ningú se li acut anar a una missa catòlica a parlar de l'església protestant, ni es fa soci d'un club de futbol que no és el seu perquè vol canviar-lo i que sigui com el seu. En la immensa majoria partits polítics aquest fenòmen es tradueix en que -amb el temps- les direccions no es critiquen a canvi de mantenir posicions de privilegi en el partit, i com que la lleialtat impera per sobre de la capacitat i les aptituds, es produeix una selecció de valors que fa que en molts casos la lleialtat vagi acompanyada de mediocritat i en els pitjors dels casos, de mesquinesa. En el cas del partit d'en Jaume Torramadé, això és veu molt clar perquè des de que jo era molt petit a UDC mana el mateix individu, un personatge que fa veure que fa política i que ha fet de la lleialtat cap al seu lideratge el valor indiscutible en el partit, fent saltar al llarg dels anys molta gent amb capacitat i valors per fer política (tot i que no comparteixo el seu ideari).

Segurament penseu que amb aquest escenari el més probable és que els assistents al sopar siguin lleials a en Jaume Torramadé, perquè és la tradició en seu partit. Però la lleialtat és cap al que mana, i en aquests moments en Torramadé ja no mana com manava abans d'anar al sopar. Per tant, precisament per la partitocràcia, en el judici pot passar qualsevol cosa.