Fa uns dies em vàreu preguntar per què els espanyols no ens deixen tenir un estat propi. He tardat uns dies a respondre perquè la resposta és molt senzilla, i les coses senzilles s'han d'explicar de manera senzilla. Per respondre farem servir la pel·lícula Titànic, que darrerament us agrada molt i la mireu moltes vegades. Anem a fer-ne un resum.
Titànic explica l'enfonsament d'un vaixell enorme i una història d'amor entre dos personatges: un de tercera classe i un de primera. La gràcia de l'argument és aquesta precisament, que els personatges són de classes diferents i això dóna empenta a la història.
Durant el seu primer trajecte, el propietari del Titànic -aquell que posa els diners per construir-lo- vol que el vaixell vagi ràpid, molt ràpid, i no fa cas del capità ni dels mariners, que li expliquen que en aquell moment poden haver icebergs surant. El propietari, orgullós del seu vaixell i conscient que té capacitat de navegar molt ràpid, fa cas omís i pren les decisions de com s'ha de navegar.
Durant la nit, el vaixell xoca amb un iceberg com li deien els que entenien de navegació. Orgullós, el propietari diu que no passa res, com que el vaixell està molt ben construït està compartimentat i podrà surar i navegar tot i que unes parts s'ompliran d'aigua. La realitat és tossuda i li demostra que quan unes parts del vaixell s'omplen d'aigua, fan que s'inundin la resta. I aquí comença el drama, perquè s'adonen que ningú havia previst un accident així. Cal salvar a la gent del vaixell, però no hi ha prou barques per a tothom. El propietari decideix que cal salvar als de primera classe, els seus amics i parents, i per assegurar que tindran lloc a les barques tanquen als de tercera classe a les bodegues, on de ben segur s'ofegaran perquè el vaixell s'enfonsa. En una situació així es podrien decidir molts criteris per decidir a qui salvar: per exemple als joves i la mainada. O als que pesin menys, per salvar el màxim nombre de persones. Però no, el criteri que van aplicar en el naufragi i que s'explica a la pel·lícula és que salven als de primera classe, i la resta que rebenti.
Naturalment fer això no és senzill, i cal la complicitat dels de segona classe. Sobretot dels de segona classe que treballen al vaixell, que tenen les claus que tanquen als de tercera classe a les bodegues. Els de segona classe actuen així perquè treballant per als de primera classe les coses sempre els han anat bé, i pensen que si mantenen tancats als de tercera classe ells es salvaran sense problemes. Al final s'adonen que no és així perquè a les barques no els volen.
Catalunya viu una situació similar a la del naufragi del Titànic en aquests moments. Les persones que vivim a Catalunya, totes, viatgem en un vaixell molt gran amb molta, moltíssima altra gent de la resta del món. Aquest vaixell es diu Capitalisme, i tot just ha xocat conra un fenòmen de la natura que realment s'assembla molt a un iceberg: l'escassetat dels recursos. D'aquesta escassetat només en veiem la punta, com el preu de la gasolina que posem cada dia en el cotxe, o les missions de pau d'alguns exèrcits en països llunyans on hi ha recursos. Però hi ha una part submergida que no es veu fàcilment i que és un problema enorme: el canvi del clima, l'escassetat de la pesca per sobreexplotació, i sobretot la manca d'energia per mantenir una agricultura que sense energia barata no és viable.
Els propietaris del vaixell Capitalisme han volgut que navegui ràpid, molt ràpid, contravenint les recomanacions dels científics i d'alguns grups polítics. Com en la pel·lícula, quan la crisi del creixement ha obert vies d'aigua en alguns països, han dit que no passa res: com que estan compartimentats no hi ha perill. Però en el cor d'Europa els països del Mediterrani hem començat a caure, i estem arrossegant a la resta.
En la part del vaixell on es troba Catalunya, hi ha també Espanya. I els de primera classe -catalans i espanyols- han vist que no hi ha prou barques per a tots ells. La seva intenció és seguir mantenint els privilegis per poder seguir vivint igual de bé que fins ara, passi el que li passi al Capitalisme. Primer van acordar que a les barques havien de pujar-hi els banquers, i van estar d'acord entre ells. Després els propietaris de grans fortunes. I després els tocava a ells, catalans i espanyols de primera classe que no són ni banquers ni multimilionaris: terratinents, als executius de les multinacionals, propietaris de mitjans de comunicació, i especialment lladres que fent veure que feien política i entenien alguna cosa de navegació es van instal·lar en la primera classe a través dels governs. Per poder salvar-se en les barques estan deixant que s'ofeguin l'educació pública, els hospitals, les pensions dels jubilats i la cultura en general. I sense aquestes coses, els de tercera classe estem condemnats a no tenir futur. I també els de segona classe, tot i que la majoria no se n'adonen (ja vàrem explicar fa temps per què).
La gran diferència entre la pel·lícula del Titànic i el naufragi del Capitalisme, és que a hores d'ara els de primera classe s'han adonat que no hi caben tots a les barques, i entre ells han trobat una manera de decidir qui es queda i qui no: segons la nacionalitat. En el Capitalisme no és senzill tancar als de tercera classe a les bodegues com va passar en el Titànic. Per aquesta raó els de primera classe han utilitzat l'argument del nacionalsime per mantenir entretinguts als de primera i segona classe. D'aquesta manera volen assegurar-se que seran ells i no els de l'altre bàndol els que tinguin lloc a les barques amb els banquers i les grans fortunes. Aquesta és la raó per la qual fins fa ben pocs eren ben amics, i ara no paren de repetir que amb un estat propi ens salvarem tots del naufragi.
Mentrestant l'educació, la sanitat, les pensions i la cultura s'enfonsen cada vegada més.
Filles meves: l'estat propi, separar-nos d'Espanya, té sentit si pel camí trobem la manera de que tothom tingui lloc a les barques després que el Capitalisme s'enfonsi del tot. I sobretot que sigui possible salvar la cultura, l'educació de qualitat, la sanitat... i tot això no es pot salvar sense els de tercera classe. Als catalans no ens serveix de res un estat propi on el català sigui llengua oficial si no tenim un sistema educatiu que garanteixi que tothom tingui capacitat de reconèixer el valor d'una llengua gràcies a l'educació rebuda. Les llengües sobreviuen i evolucionen perquè les manté gent culta, no els estats.
Tampoc ens serveix de res un estat propi si el capità que escollim no pot decidir res cada vegada que els propietaris del vaixell decideixen que volen que vagi més ràpid, o el que sigui. I sobretot no ens serveix de res un estat propi si els que han de governar-lo són tan lladres i corruptes com els de l'altre costat.
Me ha encantado, Albert, enhorabuena! Efectivamente, el símil del titánic va ni que pintao. Con el añadido, además, de que en el escenario de dos o más estados que salgan de la actual España, en cada pedazo tendríamos nacionalismo para rato, y los señoritos de cada pedazo tendrían asegurada la poltrona para otra buena temporada, sin críticas, con la boca bien amordazada a cualquier tipo de oposición, porque rápidamente sería tachada de "traidora a la patria". Parece mentira que después de tanto tiempo, sigamos todavía así y dándole pábulo a la identificación del estado con una nación particular, al puto estado-nación. Después de tantos ríos de sangre por el mismo motivo en Europa y en todo el mundo, después del delirio totalitarista del nazismos y el fascismo... pues después de todo eso, nos siguen tocando las tripas de la identidad patria y oye, como los toros ante el tropo rojo (y que conste que soy anti corridas de toros). ¿Por qué no superamos ya ese concepto y hablamos de estado-biorregión, o de estado "comunidad de vecinos". Que ya sabemos que la convivencia más difícil es la de vecindad, pero no por eso vamos a estar declarándonos la independencia de una planta a otra en un bloque de pisos. ¿Qué sentido tiene que se independice el del 3a? ¿Ya no compartiremos escalera, tejado, sótanos, averías...? La península ibérica es una biorregión y lo más inteligente es resolver nuestras cosas en nuestro ámbito, sin tener que ir a Bruselas a resolverlo todo o, lo que es peor, como dices, Albert, que los dioses del olimpo de la economía globalizada, decidan aún más por todos nosotros ¿O acaso alguien se puede creer que estados más pequeños van a ser más fuertes ante el gran capital? ¿Era más fuerte un sujeto llamado Yugoslavia u otro llamado Montenegro? En fin, que no seré yo quien contraríe lo más mínimo la declaración de independencia de catalanes, vascos o riojanos, pero que yo creo que hay que ir más bien en la dirección contraria, hacia un estado ibérico donde esté también Portugal y con eso todos nos aseguremos de que el sujeto España, Confederación Ibérica, o como lo queramos llamar, no sea algo que se identifique con una sola nación y donde la pluralidad, la libertad, una mayor resiliencia y una mayor cohesión social y territorial, nos haga sentirnos a todos verdaderamente afortunados de vivir en este precioso rincón del mundo. Abrazo!
ResponEliminaExplicat així s'entén molt bé. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres. Si mai Catalunya s'independentitza, fóra bo que se'ns consultés a tots quin és el tipus de govern que volem:
ResponElimina1.- República democràtica (amb votacions regulars cada dos o quatre anys per a nomenar els dirigents)
2.- Monarquia constitucional (com la que hi ha a Espanya ara, però s'hauria de fundar una monarquia catalana i trobar algun descendent de Jaume I mitjançant comparatives d'ADN amb la seva mòmia de Poblet)
3.- Socialisme (el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball)
4.- Democràcia 2.0 o E-govern (amb l'accés a Internet per a la majoria de la població, no caldrien els polítics i es legislarà en xarxes socials especials)
5.- Anarquia ( es prescindeix de l'Estat i les institucions són formades pel lliure acord entre les persones)
6.- Una altra forma de govern... (explica)