La Batalla de l'Ebre (la guerra)

Estimades filles:

Avui fa 75 anys que va començar la Batalla de l'Ebre. Per a vosaltres ara podria ser una batalla com qualsevol altra si no fos per un detall: el vostre avi -el meu pare- hi va ser i en va sortir viu.
A mi m'ha marcat molt, perquè en dues ocasions vaig veure plorar al meu pare i les dues van ser qun recordava la guerra civil espanyola.

La primera vegada que el vaig veure plorar va ser mirant la tele. Estava amb ell i la vostra àvia mirant un homenatge a un cantant anomenat Raimon al Palau Sant Jordi de Barcelona. En un moment va sortir un cantant anomenat Pete Seeger i va parlar d'uns amics seus que cinquanta anys enrere -era l'any 1993- havien vingut, i els que van tornar al seu país li havien ensenyat una cançó.



El meu pare no entenia l'anglès, i no va sentir que era l'himne de la Brigada Abraham Lincoln. Quan la cançó va començar a sonar el vostre avi va arrencar a plorar molt fort, i vaig quedar corprès. La meva mare no va dir res, sabia què estava passant. Jo en canvi li vaig preguntar què passava, tot i que ho sospitava.
Quan es va refer, em va dir que feia molts i molts anys que no sentia aquella cançó.

El meu pare va haver d'anar a la guerra molt jove, tant que a tots els de la seva lleva els van anomenar la Quinta del Biberó, que era una manera de dir que eren massa joves per vestir-se de soldats. Com que tirava bé -ja sabeu d'on us ve la punteria amb l'arc- el van posar en una bateria antiaèria, que és una mena de canó per disparar als avions. Les bateries antiaèries protegeixen llocs importants, i la seva la van enviar a la Batalla de l'Ebre, per protegir l'Estat Major, que és el lloc des d'on es dirigeix una batalla.
Allà va conèixer als brigadistes, que eren joves comunistes de moltíssims països que van venir a la guerra civil per ajudar-nos. Venien perquè creien en un món millor, i si en aquells moments s'hagués inventat internet, segurament cap d'ells pensaria que aquest món millor es defensaria recollint firmes ni penjant fotos en el facebook.

La segona vegada que el vaig veure plorar va ser uns dies més tard. La cançó havia despertat en ell records que s'havien adormit, i en una sobretaula a casa que ens vàrem quedar sols amb el cafè, li vaig preguntar per la Batalla de l'Ebre. Jo esperava que ell m'explicaria l'emoció de quan els republicans van travessar el riu, com disparava contra l'aviació italiana i alemanya que els bombardejava, què se sentia en formar part de la història. Però no em va explicar res d'allò. Amb llàgrimes als ulls em va dir que tot allò va ser un desastre. Que només recordava com corria camp a través mentre se sentia el martelleig de les ametralladores al darrere sense parar, eixordador. I com els altres soldats queien al seu voltant sense parar. Literalment em va dir: "queien com mosques". Pocs dies més tard de perdre's la batalla, havia deixat de córrer. Van fer pinya amb un company seu que s'havia torçat el peu, i anaven pel mig dels camps com podien cap al nord. Em va explicar que un aviador italià que els havia vist va buidar les ametralladores a sobre seu passant una i altra vegada. Quan es va quedar sense bales, va fer una última passada i els va deixar anar les caixes de munició a sobre, a veure si els tocava. Poc després els soldats de l'altre bàndol els van encalçar en un forat on havien parat per refer-se. El vostre avi em va dir que van ser molt afortunats que en comptes de fer-los presoners no els disparessin. Segurament no va caure mai que era massa jove i els altres no es van veure amb cor de matar-lo.
D'allà va anar a parar a un camp de concentració.

Filles meves: això és la guerra. Si algú us en parla bé alguna vegada, malfieu-vos-en: o no hi ha estat mai, o bé té interès en que d'altres es matin entre ells per guanyar alguna cosa a costa de la seva mort. I si és d'aquests darrers, no és una bona persona siguin quins siguin els seus motius.