Estimades filles:
Avui fa 75 anys que va començar la Batalla de l'Ebre. Per a vosaltres ara podria ser una batalla com qualsevol altra si no fos per un detall: el vostre avi -el meu pare- hi va ser i en va sortir viu.
A mi m'ha marcat molt, perquè en dues ocasions vaig veure plorar al meu pare i les dues van ser qun recordava la guerra civil espanyola.
La primera vegada que el vaig veure plorar va ser mirant la tele. Estava amb ell i la vostra àvia mirant un homenatge a un cantant anomenat Raimon al Palau Sant Jordi de Barcelona. En un moment va sortir un cantant anomenat Pete Seeger i va parlar d'uns amics seus que cinquanta anys enrere -era l'any 1993- havien vingut, i els que van tornar al seu país li havien ensenyat una cançó.
El meu pare no entenia l'anglès, i no va sentir que era l'himne de la Brigada Abraham Lincoln. Quan la cançó va començar a sonar el vostre avi va arrencar a plorar molt fort, i vaig quedar corprès. La meva mare no va dir res, sabia què estava passant. Jo en canvi li vaig preguntar què passava, tot i que ho sospitava.
Quan es va refer, em va dir que feia molts i molts anys que no sentia aquella cançó.
El meu pare va haver d'anar a la guerra molt jove, tant que a tots els de la seva lleva els van anomenar la Quinta del Biberó, que era una manera de dir que eren massa joves per vestir-se de soldats. Com que tirava bé -ja sabeu d'on us ve la punteria amb l'arc- el van posar en una bateria antiaèria, que és una mena de canó per disparar als avions. Les bateries antiaèries protegeixen llocs importants, i la seva la van enviar a la Batalla de l'Ebre, per protegir l'Estat Major, que és el lloc des d'on es dirigeix una batalla.
Allà va conèixer als brigadistes, que eren joves comunistes de moltíssims països que van venir a la guerra civil per ajudar-nos. Venien perquè creien en un món millor, i si en aquells moments s'hagués inventat internet, segurament cap d'ells pensaria que aquest món millor es defensaria recollint firmes ni penjant fotos en el facebook.
La segona vegada que el vaig veure plorar va ser uns dies més tard. La cançó havia despertat en ell records que s'havien adormit, i en una sobretaula a casa que ens vàrem quedar sols amb el cafè, li vaig preguntar per la Batalla de l'Ebre. Jo esperava que ell m'explicaria l'emoció de quan els republicans van travessar el riu, com disparava contra l'aviació italiana i alemanya que els bombardejava, què se sentia en formar part de la història. Però no em va explicar res d'allò. Amb llàgrimes als ulls em va dir que tot allò va ser un desastre. Que només recordava com corria camp a través mentre se sentia el martelleig de les ametralladores al darrere sense parar, eixordador. I com els altres soldats queien al seu voltant sense parar. Literalment em va dir: "queien com mosques". Pocs dies més tard de perdre's la batalla, havia deixat de córrer. Van fer pinya amb un company seu que s'havia torçat el peu, i anaven pel mig dels camps com podien cap al nord. Em va explicar que un aviador italià que els havia vist va buidar les ametralladores a sobre seu passant una i altra vegada. Quan es va quedar sense bales, va fer una última passada i els va deixar anar les caixes de munició a sobre, a veure si els tocava. Poc després els soldats de l'altre bàndol els van encalçar en un forat on havien parat per refer-se. El vostre avi em va dir que van ser molt afortunats que en comptes de fer-los presoners no els disparessin. Segurament no va caure mai que era massa jove i els altres no es van veure amb cor de matar-lo.
D'allà va anar a parar a un camp de concentració.
Filles meves: això és la guerra. Si algú us en parla bé alguna vegada, malfieu-vos-en: o no hi ha estat mai, o bé té interès en que d'altres es matin entre ells per guanyar alguna cosa a costa de la seva mort. I si és d'aquests darrers, no és una bona persona siguin quins siguin els seus motius.
dijous, 25 de juliol del 2013
dimarts, 16 de juliol del 2013
Titànic (l'estat propi)
Estimades filles:
Fa uns dies em vàreu preguntar per què els espanyols no ens deixen tenir un estat propi. He tardat uns dies a respondre perquè la resposta és molt senzilla, i les coses senzilles s'han d'explicar de manera senzilla. Per respondre farem servir la pel·lícula Titànic, que darrerament us agrada molt i la mireu moltes vegades. Anem a fer-ne un resum.
Titànic explica l'enfonsament d'un vaixell enorme i una història d'amor entre dos personatges: un de tercera classe i un de primera. La gràcia de l'argument és aquesta precisament, que els personatges són de classes diferents i això dóna empenta a la història.
Durant el seu primer trajecte, el propietari del Titànic -aquell que posa els diners per construir-lo- vol que el vaixell vagi ràpid, molt ràpid, i no fa cas del capità ni dels mariners, que li expliquen que en aquell moment poden haver icebergs surant. El propietari, orgullós del seu vaixell i conscient que té capacitat de navegar molt ràpid, fa cas omís i pren les decisions de com s'ha de navegar.
Durant la nit, el vaixell xoca amb un iceberg com li deien els que entenien de navegació. Orgullós, el propietari diu que no passa res, com que el vaixell està molt ben construït està compartimentat i podrà surar i navegar tot i que unes parts s'ompliran d'aigua. La realitat és tossuda i li demostra que quan unes parts del vaixell s'omplen d'aigua, fan que s'inundin la resta. I aquí comença el drama, perquè s'adonen que ningú havia previst un accident així. Cal salvar a la gent del vaixell, però no hi ha prou barques per a tothom. El propietari decideix que cal salvar als de primera classe, els seus amics i parents, i per assegurar que tindran lloc a les barques tanquen als de tercera classe a les bodegues, on de ben segur s'ofegaran perquè el vaixell s'enfonsa. En una situació així es podrien decidir molts criteris per decidir a qui salvar: per exemple als joves i la mainada. O als que pesin menys, per salvar el màxim nombre de persones. Però no, el criteri que van aplicar en el naufragi i que s'explica a la pel·lícula és que salven als de primera classe, i la resta que rebenti.
Naturalment fer això no és senzill, i cal la complicitat dels de segona classe. Sobretot dels de segona classe que treballen al vaixell, que tenen les claus que tanquen als de tercera classe a les bodegues. Els de segona classe actuen així perquè treballant per als de primera classe les coses sempre els han anat bé, i pensen que si mantenen tancats als de tercera classe ells es salvaran sense problemes. Al final s'adonen que no és així perquè a les barques no els volen.
Catalunya viu una situació similar a la del naufragi del Titànic en aquests moments. Les persones que vivim a Catalunya, totes, viatgem en un vaixell molt gran amb molta, moltíssima altra gent de la resta del món. Aquest vaixell es diu Capitalisme, i tot just ha xocat conra un fenòmen de la natura que realment s'assembla molt a un iceberg: l'escassetat dels recursos. D'aquesta escassetat només en veiem la punta, com el preu de la gasolina que posem cada dia en el cotxe, o les missions de pau d'alguns exèrcits en països llunyans on hi ha recursos. Però hi ha una part submergida que no es veu fàcilment i que és un problema enorme: el canvi del clima, l'escassetat de la pesca per sobreexplotació, i sobretot la manca d'energia per mantenir una agricultura que sense energia barata no és viable.
Els propietaris del vaixell Capitalisme han volgut que navegui ràpid, molt ràpid, contravenint les recomanacions dels científics i d'alguns grups polítics. Com en la pel·lícula, quan la crisi del creixement ha obert vies d'aigua en alguns països, han dit que no passa res: com que estan compartimentats no hi ha perill. Però en el cor d'Europa els països del Mediterrani hem començat a caure, i estem arrossegant a la resta.
En la part del vaixell on es troba Catalunya, hi ha també Espanya. I els de primera classe -catalans i espanyols- han vist que no hi ha prou barques per a tots ells. La seva intenció és seguir mantenint els privilegis per poder seguir vivint igual de bé que fins ara, passi el que li passi al Capitalisme. Primer van acordar que a les barques havien de pujar-hi els banquers, i van estar d'acord entre ells. Després els propietaris de grans fortunes. I després els tocava a ells, catalans i espanyols de primera classe que no són ni banquers ni multimilionaris: terratinents, als executius de les multinacionals, propietaris de mitjans de comunicació, i especialment lladres que fent veure que feien política i entenien alguna cosa de navegació es van instal·lar en la primera classe a través dels governs. Per poder salvar-se en les barques estan deixant que s'ofeguin l'educació pública, els hospitals, les pensions dels jubilats i la cultura en general. I sense aquestes coses, els de tercera classe estem condemnats a no tenir futur. I també els de segona classe, tot i que la majoria no se n'adonen (ja vàrem explicar fa temps per què).
La gran diferència entre la pel·lícula del Titànic i el naufragi del Capitalisme, és que a hores d'ara els de primera classe s'han adonat que no hi caben tots a les barques, i entre ells han trobat una manera de decidir qui es queda i qui no: segons la nacionalitat. En el Capitalisme no és senzill tancar als de tercera classe a les bodegues com va passar en el Titànic. Per aquesta raó els de primera classe han utilitzat l'argument del nacionalsime per mantenir entretinguts als de primera i segona classe. D'aquesta manera volen assegurar-se que seran ells i no els de l'altre bàndol els que tinguin lloc a les barques amb els banquers i les grans fortunes. Aquesta és la raó per la qual fins fa ben pocs eren ben amics, i ara no paren de repetir que amb un estat propi ens salvarem tots del naufragi.
Mentrestant l'educació, la sanitat, les pensions i la cultura s'enfonsen cada vegada més.
Filles meves: l'estat propi, separar-nos d'Espanya, té sentit si pel camí trobem la manera de que tothom tingui lloc a les barques després que el Capitalisme s'enfonsi del tot. I sobretot que sigui possible salvar la cultura, l'educació de qualitat, la sanitat... i tot això no es pot salvar sense els de tercera classe. Als catalans no ens serveix de res un estat propi on el català sigui llengua oficial si no tenim un sistema educatiu que garanteixi que tothom tingui capacitat de reconèixer el valor d'una llengua gràcies a l'educació rebuda. Les llengües sobreviuen i evolucionen perquè les manté gent culta, no els estats.
Tampoc ens serveix de res un estat propi si el capità que escollim no pot decidir res cada vegada que els propietaris del vaixell decideixen que volen que vagi més ràpid, o el que sigui. I sobretot no ens serveix de res un estat propi si els que han de governar-lo són tan lladres i corruptes com els de l'altre costat.
Fa uns dies em vàreu preguntar per què els espanyols no ens deixen tenir un estat propi. He tardat uns dies a respondre perquè la resposta és molt senzilla, i les coses senzilles s'han d'explicar de manera senzilla. Per respondre farem servir la pel·lícula Titànic, que darrerament us agrada molt i la mireu moltes vegades. Anem a fer-ne un resum.
Titànic explica l'enfonsament d'un vaixell enorme i una història d'amor entre dos personatges: un de tercera classe i un de primera. La gràcia de l'argument és aquesta precisament, que els personatges són de classes diferents i això dóna empenta a la història.
Durant el seu primer trajecte, el propietari del Titànic -aquell que posa els diners per construir-lo- vol que el vaixell vagi ràpid, molt ràpid, i no fa cas del capità ni dels mariners, que li expliquen que en aquell moment poden haver icebergs surant. El propietari, orgullós del seu vaixell i conscient que té capacitat de navegar molt ràpid, fa cas omís i pren les decisions de com s'ha de navegar.
Durant la nit, el vaixell xoca amb un iceberg com li deien els que entenien de navegació. Orgullós, el propietari diu que no passa res, com que el vaixell està molt ben construït està compartimentat i podrà surar i navegar tot i que unes parts s'ompliran d'aigua. La realitat és tossuda i li demostra que quan unes parts del vaixell s'omplen d'aigua, fan que s'inundin la resta. I aquí comença el drama, perquè s'adonen que ningú havia previst un accident així. Cal salvar a la gent del vaixell, però no hi ha prou barques per a tothom. El propietari decideix que cal salvar als de primera classe, els seus amics i parents, i per assegurar que tindran lloc a les barques tanquen als de tercera classe a les bodegues, on de ben segur s'ofegaran perquè el vaixell s'enfonsa. En una situació així es podrien decidir molts criteris per decidir a qui salvar: per exemple als joves i la mainada. O als que pesin menys, per salvar el màxim nombre de persones. Però no, el criteri que van aplicar en el naufragi i que s'explica a la pel·lícula és que salven als de primera classe, i la resta que rebenti.
Naturalment fer això no és senzill, i cal la complicitat dels de segona classe. Sobretot dels de segona classe que treballen al vaixell, que tenen les claus que tanquen als de tercera classe a les bodegues. Els de segona classe actuen així perquè treballant per als de primera classe les coses sempre els han anat bé, i pensen que si mantenen tancats als de tercera classe ells es salvaran sense problemes. Al final s'adonen que no és així perquè a les barques no els volen.
Catalunya viu una situació similar a la del naufragi del Titànic en aquests moments. Les persones que vivim a Catalunya, totes, viatgem en un vaixell molt gran amb molta, moltíssima altra gent de la resta del món. Aquest vaixell es diu Capitalisme, i tot just ha xocat conra un fenòmen de la natura que realment s'assembla molt a un iceberg: l'escassetat dels recursos. D'aquesta escassetat només en veiem la punta, com el preu de la gasolina que posem cada dia en el cotxe, o les missions de pau d'alguns exèrcits en països llunyans on hi ha recursos. Però hi ha una part submergida que no es veu fàcilment i que és un problema enorme: el canvi del clima, l'escassetat de la pesca per sobreexplotació, i sobretot la manca d'energia per mantenir una agricultura que sense energia barata no és viable.
Els propietaris del vaixell Capitalisme han volgut que navegui ràpid, molt ràpid, contravenint les recomanacions dels científics i d'alguns grups polítics. Com en la pel·lícula, quan la crisi del creixement ha obert vies d'aigua en alguns països, han dit que no passa res: com que estan compartimentats no hi ha perill. Però en el cor d'Europa els països del Mediterrani hem començat a caure, i estem arrossegant a la resta.
En la part del vaixell on es troba Catalunya, hi ha també Espanya. I els de primera classe -catalans i espanyols- han vist que no hi ha prou barques per a tots ells. La seva intenció és seguir mantenint els privilegis per poder seguir vivint igual de bé que fins ara, passi el que li passi al Capitalisme. Primer van acordar que a les barques havien de pujar-hi els banquers, i van estar d'acord entre ells. Després els propietaris de grans fortunes. I després els tocava a ells, catalans i espanyols de primera classe que no són ni banquers ni multimilionaris: terratinents, als executius de les multinacionals, propietaris de mitjans de comunicació, i especialment lladres que fent veure que feien política i entenien alguna cosa de navegació es van instal·lar en la primera classe a través dels governs. Per poder salvar-se en les barques estan deixant que s'ofeguin l'educació pública, els hospitals, les pensions dels jubilats i la cultura en general. I sense aquestes coses, els de tercera classe estem condemnats a no tenir futur. I també els de segona classe, tot i que la majoria no se n'adonen (ja vàrem explicar fa temps per què).
La gran diferència entre la pel·lícula del Titànic i el naufragi del Capitalisme, és que a hores d'ara els de primera classe s'han adonat que no hi caben tots a les barques, i entre ells han trobat una manera de decidir qui es queda i qui no: segons la nacionalitat. En el Capitalisme no és senzill tancar als de tercera classe a les bodegues com va passar en el Titànic. Per aquesta raó els de primera classe han utilitzat l'argument del nacionalsime per mantenir entretinguts als de primera i segona classe. D'aquesta manera volen assegurar-se que seran ells i no els de l'altre bàndol els que tinguin lloc a les barques amb els banquers i les grans fortunes. Aquesta és la raó per la qual fins fa ben pocs eren ben amics, i ara no paren de repetir que amb un estat propi ens salvarem tots del naufragi.
Mentrestant l'educació, la sanitat, les pensions i la cultura s'enfonsen cada vegada més.
Filles meves: l'estat propi, separar-nos d'Espanya, té sentit si pel camí trobem la manera de que tothom tingui lloc a les barques després que el Capitalisme s'enfonsi del tot. I sobretot que sigui possible salvar la cultura, l'educació de qualitat, la sanitat... i tot això no es pot salvar sense els de tercera classe. Als catalans no ens serveix de res un estat propi on el català sigui llengua oficial si no tenim un sistema educatiu que garanteixi que tothom tingui capacitat de reconèixer el valor d'una llengua gràcies a l'educació rebuda. Les llengües sobreviuen i evolucionen perquè les manté gent culta, no els estats.
Tampoc ens serveix de res un estat propi si el capità que escollim no pot decidir res cada vegada que els propietaris del vaixell decideixen que volen que vagi més ràpid, o el que sigui. I sobretot no ens serveix de res un estat propi si els que han de governar-lo són tan lladres i corruptes com els de l'altre costat.
dijous, 28 de febrer del 2013
El cas Torramadé (la partitocràcia)
Estimades filles:
El darrer dia vàrem explicar el dilema del presoner. Aquests darrers mesos a Girona es parla molt d'un escàndol polític que també il·lustra molt bé el dilema del presoner, i que ens servirà per explicar què és la partitocràcia. Anem a veure'l.
Fa uns mesos es va celebrar un sopar per part de membres de dos partits polítics: CDC i UDC, més coneguts com a CiU. En aquest sopar no hi havia massa gent, si no recordo malament eren pocs més d'una dotzena. El cas és que ha saltat un escàndol polític arran d'aquell sopar perquè l'endemà molts dels que hi havien assistit van explicar que l'alcalde de Salt i president de la Diputació Jaume Torramadé s'hi va presentar una mica begut i va seguir bevent. Recordeu la peli d'en Dumbo quan fica la trompa en una bóta de vi i se li posa el nas vermell i veu cocodrils i al final no sap si està somiant o passa de veritat però està volant? Pel que van explicar els assistents al sopar l'endemà, a en Jaume Torramadé li va passar igual. Si amb el vi a Dumbo se li va revelar la seva naturalesa, que és volar, a en Jaume Torramadé se li va revelar -sempre segons allò que deien els que van assistir al sopar- una altra naturalesa, i pel que diuen va començar a grapejar algunes dones, i va acabar grapejant a una de sola, que pel que explicaven va ser la més feble o la més indefensa. Sempre segons allò que van explicar l'endemà els assistents al sopar.
Com que Girona és un lloc petit, l'endemà pobles com Bescanó o la mateixa Girona n'anaven plens. La cosa va créixer i la premsa, assabentada, va començar a indagar. La pilota de neu es va fer grossa a partir d'aquí i tot i que dies després en Torramadé ja no anava begut, va actuar com si encara tingués el nas vermell, fent la pilota més i més grossa encara. En resum, que hi va haver denúncies als jutjats i gent propera a en Torramadé que no havia anat al sopar va confirmar públicament que tot el que s'explicava era cert, mentre que un grup dels assistents que sí que hi eren van signar públicament un manifest dient que tot era mentida.
En aquest punt, si fem una foto de tot plegat, ens trobem una altra vegada amb el dilema del presoner. Ningú a part de les persones que eren allà pot demostrar si el que es diu que va passar és cert o no (excepte potser en Torramadé, però tampoc ho podem saber amb seguretat), i ara que tots els assistents amb tota probabilitat hauran d'anar davant del jutge per dir sota jurament què va passar, potser sortirem de dubtes sobre què va passar realment i sabrem si en Jaume Torramadé és digne de seguir sent polític o no.
En el supòsit que la noia agredida mentís quan va posar la denúncia, es sabrà de seguida perquè absolutament tots els altres assistents al sopar diran que no va passar res del que ella ha denunciat. En aquest cas caldrà preguntar-se aleshores perquè alguns dels assistents del sopar van fer el bocamoll el dia següent explicant una mentida que concorda en algunes de les versions. Per tant aquells que van fer córrer la mentida són indignes d'estar en política i haurien de plegar, i la gent que va sentir els fets de boca seva així s'ho haurien d'exigir.
En el cas que la noia agredida digui la veritat, absolutament tots els altres hauran de donar la mateixa versió de que és fals tot plegat. Només que un d'ells digui que sí, que és cert tot el que s'ha dit que va passar, la resta quedaran com uns mentiders, i automàticament haurien de deixar la política perquè són indignes d'exercir-la a cap nivell.
Què passarà? Caldrà esperar uns dies per saber-ho. En tot cas aquest és un exemple molt clar de què és la partitocràcia, que és un fenòmen que es dóna en qualsevol comunitat humana de qualsevol tipus, des de la família i els grups d'amics fins a les empreses, les associacions, o la política.
La partitocràcia consisteix a que dins de la majoria de partits polítics no es prospera per capacitat o aptituds, sinó per una xarxa de lleialtats mútues entre els que prenen lideren i els que no lideren. La discrepància és en general mal vista en les comunitats humanes: a ningú se li acut anar a una missa catòlica a parlar de l'església protestant, ni es fa soci d'un club de futbol que no és el seu perquè vol canviar-lo i que sigui com el seu. En la immensa majoria partits polítics aquest fenòmen es tradueix en que -amb el temps- les direccions no es critiquen a canvi de mantenir posicions de privilegi en el partit, i com que la lleialtat impera per sobre de la capacitat i les aptituds, es produeix una selecció de valors que fa que en molts casos la lleialtat vagi acompanyada de mediocritat i en els pitjors dels casos, de mesquinesa. En el cas del partit d'en Jaume Torramadé, això és veu molt clar perquè des de que jo era molt petit a UDC mana el mateix individu, un personatge que fa veure que fa política i que ha fet de la lleialtat cap al seu lideratge el valor indiscutible en el partit, fent saltar al llarg dels anys molta gent amb capacitat i valors per fer política (tot i que no comparteixo el seu ideari).
Segurament penseu que amb aquest escenari el més probable és que els assistents al sopar siguin lleials a en Jaume Torramadé, perquè és la tradició en seu partit. Però la lleialtat és cap al que mana, i en aquests moments en Torramadé ja no mana com manava abans d'anar al sopar. Per tant, precisament per la partitocràcia, en el judici pot passar qualsevol cosa.
El darrer dia vàrem explicar el dilema del presoner. Aquests darrers mesos a Girona es parla molt d'un escàndol polític que també il·lustra molt bé el dilema del presoner, i que ens servirà per explicar què és la partitocràcia. Anem a veure'l.
Fa uns mesos es va celebrar un sopar per part de membres de dos partits polítics: CDC i UDC, més coneguts com a CiU. En aquest sopar no hi havia massa gent, si no recordo malament eren pocs més d'una dotzena. El cas és que ha saltat un escàndol polític arran d'aquell sopar perquè l'endemà molts dels que hi havien assistit van explicar que l'alcalde de Salt i president de la Diputació Jaume Torramadé s'hi va presentar una mica begut i va seguir bevent. Recordeu la peli d'en Dumbo quan fica la trompa en una bóta de vi i se li posa el nas vermell i veu cocodrils i al final no sap si està somiant o passa de veritat però està volant? Pel que van explicar els assistents al sopar l'endemà, a en Jaume Torramadé li va passar igual. Si amb el vi a Dumbo se li va revelar la seva naturalesa, que és volar, a en Jaume Torramadé se li va revelar -sempre segons allò que deien els que van assistir al sopar- una altra naturalesa, i pel que diuen va començar a grapejar algunes dones, i va acabar grapejant a una de sola, que pel que explicaven va ser la més feble o la més indefensa. Sempre segons allò que van explicar l'endemà els assistents al sopar.
Com que Girona és un lloc petit, l'endemà pobles com Bescanó o la mateixa Girona n'anaven plens. La cosa va créixer i la premsa, assabentada, va començar a indagar. La pilota de neu es va fer grossa a partir d'aquí i tot i que dies després en Torramadé ja no anava begut, va actuar com si encara tingués el nas vermell, fent la pilota més i més grossa encara. En resum, que hi va haver denúncies als jutjats i gent propera a en Torramadé que no havia anat al sopar va confirmar públicament que tot el que s'explicava era cert, mentre que un grup dels assistents que sí que hi eren van signar públicament un manifest dient que tot era mentida.
En aquest punt, si fem una foto de tot plegat, ens trobem una altra vegada amb el dilema del presoner. Ningú a part de les persones que eren allà pot demostrar si el que es diu que va passar és cert o no (excepte potser en Torramadé, però tampoc ho podem saber amb seguretat), i ara que tots els assistents amb tota probabilitat hauran d'anar davant del jutge per dir sota jurament què va passar, potser sortirem de dubtes sobre què va passar realment i sabrem si en Jaume Torramadé és digne de seguir sent polític o no.
En el supòsit que la noia agredida mentís quan va posar la denúncia, es sabrà de seguida perquè absolutament tots els altres assistents al sopar diran que no va passar res del que ella ha denunciat. En aquest cas caldrà preguntar-se aleshores perquè alguns dels assistents del sopar van fer el bocamoll el dia següent explicant una mentida que concorda en algunes de les versions. Per tant aquells que van fer córrer la mentida són indignes d'estar en política i haurien de plegar, i la gent que va sentir els fets de boca seva així s'ho haurien d'exigir.
En el cas que la noia agredida digui la veritat, absolutament tots els altres hauran de donar la mateixa versió de que és fals tot plegat. Només que un d'ells digui que sí, que és cert tot el que s'ha dit que va passar, la resta quedaran com uns mentiders, i automàticament haurien de deixar la política perquè són indignes d'exercir-la a cap nivell.
Què passarà? Caldrà esperar uns dies per saber-ho. En tot cas aquest és un exemple molt clar de què és la partitocràcia, que és un fenòmen que es dóna en qualsevol comunitat humana de qualsevol tipus, des de la família i els grups d'amics fins a les empreses, les associacions, o la política.
La partitocràcia consisteix a que dins de la majoria de partits polítics no es prospera per capacitat o aptituds, sinó per una xarxa de lleialtats mútues entre els que prenen lideren i els que no lideren. La discrepància és en general mal vista en les comunitats humanes: a ningú se li acut anar a una missa catòlica a parlar de l'església protestant, ni es fa soci d'un club de futbol que no és el seu perquè vol canviar-lo i que sigui com el seu. En la immensa majoria partits polítics aquest fenòmen es tradueix en que -amb el temps- les direccions no es critiquen a canvi de mantenir posicions de privilegi en el partit, i com que la lleialtat impera per sobre de la capacitat i les aptituds, es produeix una selecció de valors que fa que en molts casos la lleialtat vagi acompanyada de mediocritat i en els pitjors dels casos, de mesquinesa. En el cas del partit d'en Jaume Torramadé, això és veu molt clar perquè des de que jo era molt petit a UDC mana el mateix individu, un personatge que fa veure que fa política i que ha fet de la lleialtat cap al seu lideratge el valor indiscutible en el partit, fent saltar al llarg dels anys molta gent amb capacitat i valors per fer política (tot i que no comparteixo el seu ideari).
Segurament penseu que amb aquest escenari el més probable és que els assistents al sopar siguin lleials a en Jaume Torramadé, perquè és la tradició en seu partit. Però la lleialtat és cap al que mana, i en aquests moments en Torramadé ja no mana com manava abans d'anar al sopar. Per tant, precisament per la partitocràcia, en el judici pot passar qualsevol cosa.
dilluns, 25 de febrer del 2013
La CUP, ICV-EUiA i els pressupostos 2013 de Girona (el dilema del presoner)
Estimades filles:
Us parlaré del dilema del presoner, que va ser descrit per un matemàtic anomenat Nash en el segle passat. El dilema del presoner forma part de la teoria de jocs, i com que els jocs de molts tipus a casa ens agraden molt, us resultarà molt útil. I també explicarem un exemple pràctic per comprendre com s'aplica el dilema del presoner en algunes situacions que es donen en política.
El dilema del presoner
Imagineu una situació en la qual dos amics cometen un crim, per exemple un robatori molt i molt gran. I la policia sap que han estat ells, però sap que són molt bons lladres i que de cap de les maneres, per molt que investigui i busqui proves, n'arribarà a trobar. És una situació complicada, perquè la policia sap que han estat ells, no pot provar-ho, i no vol que s'escapin per tornar a delinquir.
De manera que la policia els deté per separat amb l'excusa de fer-los unes preguntes i tanca a cada un dels amics en una cel·la aïllada des d'on és impossible que parlin entre ells.
Us parlaré del dilema del presoner, que va ser descrit per un matemàtic anomenat Nash en el segle passat. El dilema del presoner forma part de la teoria de jocs, i com que els jocs de molts tipus a casa ens agraden molt, us resultarà molt útil. I també explicarem un exemple pràctic per comprendre com s'aplica el dilema del presoner en algunes situacions que es donen en política.
El dilema del presoner
Imagineu una situació en la qual dos amics cometen un crim, per exemple un robatori molt i molt gran. I la policia sap que han estat ells, però sap que són molt bons lladres i que de cap de les maneres, per molt que investigui i busqui proves, n'arribarà a trobar. És una situació complicada, perquè la policia sap que han estat ells, no pot provar-ho, i no vol que s'escapin per tornar a delinquir.
De manera que la policia els deté per separat amb l'excusa de fer-los unes preguntes i tanca a cada un dels amics en una cel·la aïllada des d'on és impossible que parlin entre ells.
La policia explica les seves opcions a un dels presoners
Una vegada tancats, s'adreça a cada un d'ells també per separat, i els diu exactament la mateixa cosa:
-Sabem que vosaltres dos heu fet el robatori i sabem que no trobarem proves de cap tipus. Per tant et proposem un tracte: si no confesses, i el teu amic tampoc, marxareu en llibertat i no us podrem detenir més. Però pots confessar, i només et farem tornar allò que has robat i pagar una multa. Ara bé, si no confesses i el teu amic sí que ho fa, te'n vas de cap a la presó i per una temporada llarguíssima, a part de la multa.
De manera que cada un dels amics -els presoners- comença a donar voltes a totes les opcions. De com es desenvolupi la seva situació dependrà molt de què decideixin, i també de què farà l'altre. Dir "sóc innocent" és arriscat però es pot guanyar molt. Si tots dos ho fan, són lliures i es queden amb el botí. Però en el cas que l'altre confessi, surten mal parats de la pitjor de les maneres. En canvi confessar sembla una bona idea, però en surten mal parats en qualsevol cas, tot i que no tant.
Quina és la solució correcta? Doncs no hi ha solució correcta, filles meves. Tot depèn del tarannà de cada un d'ells, i de què estan disposats a arriscar. Molta gent triaria la solució arriscada i dient que és innocent s'ho jugaria tot. La gran majoria confessaria perquè arrisca menys però s'asseguren que no s'enduen el pitjor resultat faci el que faci l'altre.
El dilema del presoner és aplicable a molts i molts jocs, però també a moltes situacions reals i també a situacions de la política. A Girona aquests dies s'està donant un cas i és molt interessant perquè és molt semblant al dilema del presoner. Anem a veure'l.
El pressupost de Girona 2013
Ja sabeu que un pressupost és una previsó de com gastar els diners que tenim. És el que fem amb la guardiola cada estiu, i a casa també ho fem amb els diners que guanyem cada mes després d'haver treballat a la feina. Els ajuntaments funcionen igual: cada any aproven un pressupost que és on es decideix com es gasten els diners.
Des de sempre aquesta decisió ha estat cosa dels partits polítics escollits a les eleccions municipals que han pogut formar govern. En aquests moments sabeu que l'alcalde és en Carles Puigdemont, i els pressupostos ja es van votar en primera volta, de manera que per una paradoxa qui decidirà si els pressupostos d'aquest any s'aproven o no en la segona volta i definitiva no seran en Carles Puigdemont i el seu partit, sinó dos partits polítics de l'oposició anomenats CUP i ICV-EUiA.
Per als dos partits polítics, els pressupostos de l'any passat no van ser bons, eren més aviat dolents. Per això han estat negociant junt amb una representació de veïns i gent del carrer agrupats en una entitat que es diu Mesa per la Participació i han aconseguit que el partit d'en Carles Puigdemont faci força canvis en els pressupostos i que no siguin tan dolents com els de l'any passat. El principal canvi és que els barris de Girona podran decidir directament com volen gastar els diners que rebin de l'ajuntament: poda d'arbres, neteja, arreglar voreres, millorar els parcs, ajudar els veïns amb més problemes, etc. No obstant això, tots dos partits pensen que aquests pressupostos que han pogut negociar, són lluny dels que pensen que serien bons per a Girona.
El dilema del presoner en aquest cas i amb matisos s'aplica de la següent manera:
Ni la CUP ni ICV-EUiA votaran a favor dels pressupostos, però poden abstenir-se. Si tots dos partits s'abstenen, els pressupostos d'aquest any s'aproven amb les modificacions que van negociar. No són uns pressupostos perfectes, però són molt millors que els de l'any passat.
Si la CUP i ICV-EUiA voten en contra, els pressupostos que han negociat no tiraran endavant. Tampoc podran fer que s'aprovin els pressupostos que consideren perfectes, perquè com que no estan al govern no els poden proposar. Per tant s'aplicarien automàticament els de l'any passat, que de tots són els més dolents.
I si la CUP o ICV-EUiA voten uns en contra i els altres s'abstenen? Bé, realment ICV-EUiA no és determinant, perquè no té prou regidors per aprovar amb el partit d'en Carles Puigdemont els pressupostos que s'han negociat. Per tant si ICV-EUiA vota abstenció i la CUP vota en contra, els pressupostos tampoc tiraran endavant. En canvi si ICV-EUiA vota en contra i la CUP votés abstenció, si que tirarien endavant els pressupostos negociats.
Que ICV-EUiA no tingui prou regidors i que sigui impossible que la CUP ni ICV-EUiA aprovin els pressupostos bons que voldrien en realitat, són variacions que fan que en aquesta aplicació concreta el dilema del presoner no sigui ben bé el dels policies i els lladres, perquè tot i que el vot d'ICV-EUiA és determinant, el vot de la CUP és decisiu. Sabedors d'aquest fet i sota una forta pressió per totes bandes, els de la CUP han convocat una assemblea oberta el proper dimecres a Girona perquè tothom que hi vagi pugui votar què vol que es faci, i segons el resultat votaran una cosa o una altra a l'ajuntament. Aquesta pressió és perquè realment a partir de la gent que assisteixi a l'assemblea es decidirà si Girona tira endavant amb el pressupost dolent de l'any passat o bé amb el pressupost negociat i imperfecte d'aquest any. Votin el que votin, el pressupost perfecte no el tindrem en cap cas. Tot i que hi ha qui prefereix apostar pel pressupost perfecte que aquest any és impossible encara que Girona es quedi amb el mal pressupost de l'any passat.
En tot aquest embolic també hi està en joc la participació ciutadana, perquè només els assitents a l'assemblea de la CUP seran qui decidiran si els barris de Girona poden votar els seus pressupostos participatius o no. Però de la participació ciutadana en parlarem un altre dia.
dimecres, 30 de gener del 2013
Per què les bombes xiulen quan cauen
Estimades filles:
Recordeu que fa unes setmanes vàrem baixar a veure a la vostra àvia a Barcelona i que es trobava malament? Ens va dir que la panxa encara li feia mal i que sempre se n'ha ressentit des dels bombardejos de la Guerra Civil.
En parlem avui perquè ara fa 75 anys que l'aviació feixista va començar a bombardejar Barcelona i també Santa Coloma de Gramanet que és d'on és la iaia. Totes les guerres són terribles, però aquella ho va ser especialment perquè per primera vegada es va atacar planificadament a tothom, fos soldat o no, amb armament modern. Quan la iaia va sentir per primera vegada les sirenes que avisaven que s'acostaven els bombardejos tenia exactament la vostra edat d'ara. Costa de creure que algú llanci bombes sobre nens i nenes, oi? I més que ho faci en nom de la llibertat.
Després de les sirenes que avisaven dels bombardejos, se sentien trets a pertot de les bateries antiaèries. En aquella època el vostres avis no es coneixien, però els dos eren sota les bombes. Ella corria cap a on podia, i ell aprenia a disparar als avions italians. I amb els trets de les bateries aintiaèries es començaven a sentir els xiulets de les bombes. La meva mare me n'ha parlat des de petit perquè li van quedar gravades. I al final dels xiulets, les explosions.
Ha estat de gran que he sabut que les bombes no xiulen per sí soles. Ho fan perquè així fan molt més mal. Porten muntats xiulets a la cua amb la idea que abans d'explotar escampin el terror a pertot. I funciona, perquè la iaia encara avui se'n recorda i pensa que el seu dolor ve d'aquella època.
Les persones podem arribar a fer coses meravelloses, o d'una maldat insondable. La guerra és una de les ocasions en les quals totes dues es poden veure alhora.
Recordeu que fa unes setmanes vàrem baixar a veure a la vostra àvia a Barcelona i que es trobava malament? Ens va dir que la panxa encara li feia mal i que sempre se n'ha ressentit des dels bombardejos de la Guerra Civil.
En parlem avui perquè ara fa 75 anys que l'aviació feixista va començar a bombardejar Barcelona i també Santa Coloma de Gramanet que és d'on és la iaia. Totes les guerres són terribles, però aquella ho va ser especialment perquè per primera vegada es va atacar planificadament a tothom, fos soldat o no, amb armament modern. Quan la iaia va sentir per primera vegada les sirenes que avisaven que s'acostaven els bombardejos tenia exactament la vostra edat d'ara. Costa de creure que algú llanci bombes sobre nens i nenes, oi? I més que ho faci en nom de la llibertat.
Després de les sirenes que avisaven dels bombardejos, se sentien trets a pertot de les bateries antiaèries. En aquella època el vostres avis no es coneixien, però els dos eren sota les bombes. Ella corria cap a on podia, i ell aprenia a disparar als avions italians. I amb els trets de les bateries aintiaèries es començaven a sentir els xiulets de les bombes. La meva mare me n'ha parlat des de petit perquè li van quedar gravades. I al final dels xiulets, les explosions.
Ha estat de gran que he sabut que les bombes no xiulen per sí soles. Ho fan perquè així fan molt més mal. Porten muntats xiulets a la cua amb la idea que abans d'explotar escampin el terror a pertot. I funciona, perquè la iaia encara avui se'n recorda i pensa que el seu dolor ve d'aquella època.
Les persones podem arribar a fer coses meravelloses, o d'una maldat insondable. La guerra és una de les ocasions en les quals totes dues es poden veure alhora.
dimecres, 9 de gener del 2013
Com funcionen els ecosistemes (la corrupció política)
Estimades filles:
Aquests dies s'està parlant molt al carrer d'un judici anomenat Cas Pallerols. És un cas de corrupció política que fa venir molta vergonya i pel qual us demano perdó, perquè si és un cas de corrupció política és perquè tothom ho estem permetent. Per explicar-vos com és que això sigui possible us diré que la corrupció política funciona com un ecosistema.
Així doncs, que és un ecosistema?
Un ecosistema és un conjunt d'éssers vius que funcionen de manera conjunta perquè entre ells es subministren tot allò que necessiten per viure de manera òptima a les seves necessitats. Un dels ecosistemes més propers que tenim a prop de casa és el de la comunitat de l'Alzinar-marfull. És un bosc format per arbres com alzines i en menor mesura aladerns i roures. En el sotabosc hi trobem marfull i també llentiscle, brucs, ginesta i altres. Tots aquests vegetals fan possible la vida dins del bosc del senglar, l'esquirol, la guineu i tots els altres animals que hi hem vist durant aquests anys. I a més hi ha els bolets, les molses i els escarabats de la fusta o els cargols petits, que si mirem amb atenció sempre acabem descobrint. Tots ells poden viure conjuntament perquè entre ells s'ajuden i es proporcionen tot allò que els cal per viure.
Tot aquest tema de l'ecosistema es torna encara més meravellós quan es produeix l'efecte de l'ecotò, que es manifesta en les interseccions entre dos ecosistemes. L'exemple més clàssic d'ecotò són els esculls de corall, i a prop de casa és el bosc de ribera, que és el que veiem a la gorga del molí o a la Llémena al costat de casa. En les zones d'ecotò de bosc de ribera es troben les espècies de cadascun dels ecosistemes en intersecció (el bosc i el riu) i moltíssimes altres que apareixen amb l'ecotò, com els verns, els freixes, les serps i els amfibis.
La corrupció política funciona exactament igual que un ecosistema. En els petits detalls s'admeten les irregularitats, i està ben vist fer el possible per no pagar impostos, amb l'excusa que tothom (l'ecosistema) ho fa. De manera que alguns lladres que es fan passar per polítics roben, i això acaba semblant normal "perquè tothom que pugués (l'ecosistema) ho faria". Per tant el medi ambient que envolta el delicte fa que sembli que el problema no sigui ètic o moral (el fet de robar), sinó que el que passa a semblar dolent és que es conegui el delicte (que se sàpiga que s'ha robat).
En aquest escenari ens hem trobat el Cas Pallerols, que explicat curt i ras consisteix en que un partit polític català anomenat Unió Democràtica de Catalunya i dirigit des de que jo era molt petit per un lladre que fa veure que fa política, va fer fa vint anys uns cursos falsos per embutxacar-se diners públics aprofitant que estava al govern. Puc dir que aquest individu és un lladre perquè vint anys després i per evitar el judici ha reconegut que va robar i ha fet un acord per tornar menys de les tres quartes parts dels diners. Els seus companys de partit no han dit res al respecte, ni per dignitat. I aquí no passa res.
Aquest partit polític forma part ara del Govern i el seu soci tampoc no deu dir res perquè té la seu embargada per un altre robatori, aquest al Palau de la Música, i que va camí de jutjar-se quan vosaltres tindreu fills ja criats.
Com pot set que en un país com el nostre passin aquestes coses? La raó és que a Catalunya la corrupció política funciona com un ecosistema amb moltíssim ecotò, perquè quan algú que fa veure que fa política es posa a robar, troba en els jutjats, en l'aparell de l'Estat i en els medis de comunicació la resposta que necessita per poder fer-ho. I els mecanismes per combatre el delicte es tornen inútils. La majoria silenciosa del president Mas, la de la majoria d'idiotes en el sentit etimològic del terme, fa la resta. I el que roba, com en Duran i Lleida, pot seguir fent veure que fa política.
En el mentrestant, als pocs que no volem formar part d'un ecosistema així, ens insulten, ens acusen de demagogs, o com en el cas del Cafè amb Llet, els jutgen i els multen sense mirar si el que diuen és cert o no.
Filles meves: amb aquesta explicació no n'hi haurà prou per fer net, i per això us demano perdó al començament: cal fer tot el possible per sanejar l'ecosistema on vivim, i és evident que no fem prou a la vista del què està passant. Però heu de saber que som molta gent la que no volem formar d'un ecosistema així. Confio que més aviat que tard superaren la maldició de les esquerres i també nosaltres aprendrem a funcionar com un ecosistema per canviar les coses. Si en som capaços el nostre ecotò serà enorme.
Aquests dies s'està parlant molt al carrer d'un judici anomenat Cas Pallerols. És un cas de corrupció política que fa venir molta vergonya i pel qual us demano perdó, perquè si és un cas de corrupció política és perquè tothom ho estem permetent. Per explicar-vos com és que això sigui possible us diré que la corrupció política funciona com un ecosistema.
Així doncs, que és un ecosistema?
Un ecosistema és un conjunt d'éssers vius que funcionen de manera conjunta perquè entre ells es subministren tot allò que necessiten per viure de manera òptima a les seves necessitats. Un dels ecosistemes més propers que tenim a prop de casa és el de la comunitat de l'Alzinar-marfull. És un bosc format per arbres com alzines i en menor mesura aladerns i roures. En el sotabosc hi trobem marfull i també llentiscle, brucs, ginesta i altres. Tots aquests vegetals fan possible la vida dins del bosc del senglar, l'esquirol, la guineu i tots els altres animals que hi hem vist durant aquests anys. I a més hi ha els bolets, les molses i els escarabats de la fusta o els cargols petits, que si mirem amb atenció sempre acabem descobrint. Tots ells poden viure conjuntament perquè entre ells s'ajuden i es proporcionen tot allò que els cal per viure.
Tot aquest tema de l'ecosistema es torna encara més meravellós quan es produeix l'efecte de l'ecotò, que es manifesta en les interseccions entre dos ecosistemes. L'exemple més clàssic d'ecotò són els esculls de corall, i a prop de casa és el bosc de ribera, que és el que veiem a la gorga del molí o a la Llémena al costat de casa. En les zones d'ecotò de bosc de ribera es troben les espècies de cadascun dels ecosistemes en intersecció (el bosc i el riu) i moltíssimes altres que apareixen amb l'ecotò, com els verns, els freixes, les serps i els amfibis.
La corrupció política funciona exactament igual que un ecosistema. En els petits detalls s'admeten les irregularitats, i està ben vist fer el possible per no pagar impostos, amb l'excusa que tothom (l'ecosistema) ho fa. De manera que alguns lladres que es fan passar per polítics roben, i això acaba semblant normal "perquè tothom que pugués (l'ecosistema) ho faria". Per tant el medi ambient que envolta el delicte fa que sembli que el problema no sigui ètic o moral (el fet de robar), sinó que el que passa a semblar dolent és que es conegui el delicte (que se sàpiga que s'ha robat).
En aquest escenari ens hem trobat el Cas Pallerols, que explicat curt i ras consisteix en que un partit polític català anomenat Unió Democràtica de Catalunya i dirigit des de que jo era molt petit per un lladre que fa veure que fa política, va fer fa vint anys uns cursos falsos per embutxacar-se diners públics aprofitant que estava al govern. Puc dir que aquest individu és un lladre perquè vint anys després i per evitar el judici ha reconegut que va robar i ha fet un acord per tornar menys de les tres quartes parts dels diners. Els seus companys de partit no han dit res al respecte, ni per dignitat. I aquí no passa res.
Aquest partit polític forma part ara del Govern i el seu soci tampoc no deu dir res perquè té la seu embargada per un altre robatori, aquest al Palau de la Música, i que va camí de jutjar-se quan vosaltres tindreu fills ja criats.
Com pot set que en un país com el nostre passin aquestes coses? La raó és que a Catalunya la corrupció política funciona com un ecosistema amb moltíssim ecotò, perquè quan algú que fa veure que fa política es posa a robar, troba en els jutjats, en l'aparell de l'Estat i en els medis de comunicació la resposta que necessita per poder fer-ho. I els mecanismes per combatre el delicte es tornen inútils. La majoria silenciosa del president Mas, la de la majoria d'idiotes en el sentit etimològic del terme, fa la resta. I el que roba, com en Duran i Lleida, pot seguir fent veure que fa política.
En el mentrestant, als pocs que no volem formar part d'un ecosistema així, ens insulten, ens acusen de demagogs, o com en el cas del Cafè amb Llet, els jutgen i els multen sense mirar si el que diuen és cert o no.
Filles meves: amb aquesta explicació no n'hi haurà prou per fer net, i per això us demano perdó al començament: cal fer tot el possible per sanejar l'ecosistema on vivim, i és evident que no fem prou a la vista del què està passant. Però heu de saber que som molta gent la que no volem formar d'un ecosistema així. Confio que més aviat que tard superaren la maldició de les esquerres i també nosaltres aprendrem a funcionar com un ecosistema per canviar les coses. Si en som capaços el nostre ecotò serà enorme.
divendres, 16 de novembre del 2012
Segons el DNI em dic Alberto (els drets nacionals)
Estimades filles:
Com que sempre esteu amb l'antena posada a la ràdio, les notícies de la tele i les portades dels diaris, aquesta vegada m'adelantaré a la vostra propera pregunta: per què hi ha gent que diu que els catalans som nazis com els que surten a les pelis d'Indiana Jones? I per què hi ha anuncis que diuen que a Catalunya canviarem els cognoms a la gent?
La resposta a totes dues preguntes és que hi ha gent interessada a que el poble català siguem com ells volen, no com nosaltres decidim ser.
Us explicaré una història: quan jo vaig néixer, l'any 1971, els noms catalans estaven prohibits. Sembla increïble, oi? Doncs és cert. Això no vol dir que pel carrer o a l'escola la gent no em digués pel meu nom, però alhora de registrar les nenes i els nens, obligaven a posar el nom en castellà. Just abans del vostre naixement, la gent que havia vist el meu DNI, va dir-me que havia de canviar-me el nom, així en tots els documents oficials que vosaltres tindreu hi diria que el vostre pare es deia Albert. Però després de molt pensar-hi, no vaig voler canviar el nom i hi vaig deixar el que van obligar a inscriure als meus pares: Alberto.
Per què ho vaig fer? Ho vaig fer per ajudar-vos a fer memòria durant tota la vostra vida, que no fa gaires anys als catalans no ens deixaven ser catalans, i nosaltres ho som perquè decidim ser-ho. Cada dia quan ens llevem, cada dia quan anem a dormir, decidim ser catalans perquè és una elecció lliure i és el nostre dret. I no vull que oblideu mai que el dret a dir-se Albert en comptes d'Alberto, Ona en comptes de Mariona o Roger en comptes de Rogelio ens el guanyem perquè lluitem perquè pugui ser així, no perquè ens ho regalen. I el mateix passa amb la resta de drets, com el dret a tenir un sostre, una feina digna o un metge quan cal, o una universitat independentment dels diners que tenim els pares. No hi han drets diferents, perquè és el fet de tenir drets i poder exercir-los el que ens permet florir com a persones i com a comunitat.
Els drets no els donen mai, els drets es guanyen. I es guanyen lluitant. Aquesta és la primera lliçó avui.
La segona lliçó és que cadascú ha de lluitar pels seus propis drets abans de poder defensar els dels altres. Però tots en tenim. Per això us heu de malfiar i molt dels que per defensar els seus drets ataquen els altres, sigui per la causa que sigui, i siguin d'on siguin els altres, espanyols, francesos, o també catalans. Ser català no és anar en contra de ningú. Ser espanyol tampoc hauria de ser-ho. La gent no és idiota o injusta ni és mentidera perquè és d'un lloc o un altre, ho és perquè decideix ser-ho amb les seves accions.
Durant els propers dies, si sentiu algun idiota dir que els catalans som nazis com els de les pelis d'Indiana Jones, o que els catalans obligarem a la gent a canviar-se el cognom, recordeu-li per què en el meu DNI hi diu Alberto. I si esteu a casa, expliqueu-li en català.
Com que sempre esteu amb l'antena posada a la ràdio, les notícies de la tele i les portades dels diaris, aquesta vegada m'adelantaré a la vostra propera pregunta: per què hi ha gent que diu que els catalans som nazis com els que surten a les pelis d'Indiana Jones? I per què hi ha anuncis que diuen que a Catalunya canviarem els cognoms a la gent?
La resposta a totes dues preguntes és que hi ha gent interessada a que el poble català siguem com ells volen, no com nosaltres decidim ser.
Us explicaré una història: quan jo vaig néixer, l'any 1971, els noms catalans estaven prohibits. Sembla increïble, oi? Doncs és cert. Això no vol dir que pel carrer o a l'escola la gent no em digués pel meu nom, però alhora de registrar les nenes i els nens, obligaven a posar el nom en castellà. Just abans del vostre naixement, la gent que havia vist el meu DNI, va dir-me que havia de canviar-me el nom, així en tots els documents oficials que vosaltres tindreu hi diria que el vostre pare es deia Albert. Però després de molt pensar-hi, no vaig voler canviar el nom i hi vaig deixar el que van obligar a inscriure als meus pares: Alberto.
Per què ho vaig fer? Ho vaig fer per ajudar-vos a fer memòria durant tota la vostra vida, que no fa gaires anys als catalans no ens deixaven ser catalans, i nosaltres ho som perquè decidim ser-ho. Cada dia quan ens llevem, cada dia quan anem a dormir, decidim ser catalans perquè és una elecció lliure i és el nostre dret. I no vull que oblideu mai que el dret a dir-se Albert en comptes d'Alberto, Ona en comptes de Mariona o Roger en comptes de Rogelio ens el guanyem perquè lluitem perquè pugui ser així, no perquè ens ho regalen. I el mateix passa amb la resta de drets, com el dret a tenir un sostre, una feina digna o un metge quan cal, o una universitat independentment dels diners que tenim els pares. No hi han drets diferents, perquè és el fet de tenir drets i poder exercir-los el que ens permet florir com a persones i com a comunitat.
Els drets no els donen mai, els drets es guanyen. I es guanyen lluitant. Aquesta és la primera lliçó avui.
La segona lliçó és que cadascú ha de lluitar pels seus propis drets abans de poder defensar els dels altres. Però tots en tenim. Per això us heu de malfiar i molt dels que per defensar els seus drets ataquen els altres, sigui per la causa que sigui, i siguin d'on siguin els altres, espanyols, francesos, o també catalans. Ser català no és anar en contra de ningú. Ser espanyol tampoc hauria de ser-ho. La gent no és idiota o injusta ni és mentidera perquè és d'un lloc o un altre, ho és perquè decideix ser-ho amb les seves accions.
Durant els propers dies, si sentiu algun idiota dir que els catalans som nazis com els de les pelis d'Indiana Jones, o que els catalans obligarem a la gent a canviar-se el cognom, recordeu-li per què en el meu DNI hi diu Alberto. I si esteu a casa, expliqueu-li en català.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)