El conte del Príncep Siddharta (la religió i el poder)

Estimades filles:

Abans de poder parlar de les cases a Domeny, i just abans d'explicar quan es comença a parlar de dretes i esquerres, cal explicar la relació entre les religions i el poder. Per això us explicaré el conte del Príncep Siddharta.



Aquest va ser un príncep que va néixer en un regne immensament ric de l'Índia antiga, fa milers d'anys. Els seus pares van ser un rei i una reina molt poderosos, dels més importants del seu temps. Tenien tot el que es pot esperar de la vida, eren molt feliços, i volien el mateix per al seu fill. Però l'angoixa va fer presa del seu cor quan es van adonar que a pesar de tot el seu poder, no podien evitar que el príncep Siddharta un dia conegués l'enfermetat, la vellesa i la mort. Això els va trasbalsar moltíssim, i van mirar de posar-hi remei.

Mentre el príncep era un bebè que amb prou feines caminava, van fer construir un mur altíssim al voltant del palau reial i els seus jardins. Van despedir a pràcticament tothom que no fos molt jove, i van donar ordre als soldats i servents que mai, mai sota cap concepte, es deixés sortir al Príncep Siddharta sota cap circumstància.

Amoïnats per la felicitat de Siddharta, els seus pares van fer construir una gran muralla que envoltés el palau i els seus jardins.

De manera que el Príncep va créixer en l'abundància, en un palau on mai hi faltaven ni la música ni la poesia, instruït per grans mestres, amb una gran felicitat, però sempre rodejat d'una muralla altíssima.

Un dia, quan tenia més o menys la vostra edat i celebraven el seu aniversari amb una gran festa, va demanar un regal molt especial als seus pares: volia veure com era el món més enllà de les muralles del palau. Aquesta petició els va entristir molt, i li van explicar que tot el que necessitava era dins dels murs que l'envoltaven, i que per tant mai en la vida s'hauria d'amoïnar per cap altra cosa que no fos ser feliç.

Quan Siddharta va preguntar pel món més enllà de les muralles, li van respondre que per ser feliç ja tenia tot el que necessitava i que no havia de sortir mai.

Siddharta volia saber com era el món fora del palau i els jardins on havia crescut.

Van anar passant els anys, i Siddharta va créixer mirant de reüll el cel sobre les muralles, sense poder ni tan sols enfilar-s'hi per mirar el món més enllà. De manera que una nit va robar la roba a un dels servents, es va tapar amb una capa i se les va empescar per sortir del palau disfressat. Quan va poder sortir va veure per primera vegada la capital del seu regne, bullint de vida, però també de misèria, i es va perdre pels seus carrers descobrint el món real per primera vegada. L'experiència va ser molt colpidora.

No és difícil saber què va trobar el príncep més enllà de les muralles. Qualsevol persona que hagi viatjat a una gran ciutat de l'Índia avui en dia us pot descriure el mateix que es va trobar en Siddharta: misèria escampada pels carrers i els edificis, una pobresa profunda i planant per sobre de tot allò la brutícia, la mort i l'enfermetat.

Quan va poder sortir, Siddharta es va trobar que arreu hi havia enfermetat, vellesa i mort.

El Príncep Siddharta va quedar molt impressionat per aquella sortida. Tant que quan va tornar al Palau va anar de seguida a preguntar als seus pares per què li havien amagat l'existència de l'enfermetat, la vellesa i la mort si estaven tan escampades, i ells només van saber dir-li que només havien volgut que fos feliç i que res l'amoïnés mai. Siddharta va entendre el seu sentiment perquè els estimava i sabia que havien actuat així pel seu amor cap a ell, però va voler trobar la resposta a l'existència de tant patiment, i va renunciar al títol de Príncep i des d'aquell dia se'n va anar a voltar món.
Amb els anys Siddharta va ser conegut com a Buda, i se'l considera el fundador d'una de les grans religions que hi ha al món perquè va poder donar resposta a l'anhel d'espiritualitat de moltes persones de la seva època que en les religions no s'hi trobaven prou bé, i la seva doctrina perdura fins avui amb diferents matisos i lectures.

El que va fer Siddharta ha succeït moltes vegades al llarg de la història de la humanitat. Apareixen persones que porten un missatge renovador que dóna un impuls endavant a la societat i prova de canviar els seus aspectes més injustos. Buda, Moisès, Jesucrist, Mahoma, i molts altres sacsegen amb molta força la societat on viuen i miren de sentar les bases d'una societat més avançada i justa. Recordeu el conte del cavall? Explicàvem que fa molt de temps la societat va passar del canibalisme a l'esclavatge, i això va ser un gran pas endavant. Doncs tots aquests personatges fan un pas endavant molt més gran, i el seu missatge és perseguit al començament perquè fa trontollar les estructures de poder (la classe alta), però més tard s'imposa perquè té sentit i estableix les bases per a una societat més justa, que al capdavall és el que sempre vol la majoria de la societat.

No obstant, el poder sempre s'acaba apropiant del missatge dels renovadors de la religió, i l'acaba adaptant per fer que res canviï. D'aquesta manera els propietaris dels cavalls acaben sent els propietaris dels cavalls, i tota la resta treballen per a ells sense importar què pensin o a qui resin. Això sempre és possible gràcies a tres grans instruments: la por, la culpa i la resignació.

La por és utilitzada per totes les grans religions , que inventen inferns terribles i sofisticats on es castiga als que no obeeixen ni segueixen les normes dictades. Fins i tot religions basades en l'amor com són les cristianes tenen inferns molt ben descrits per als que no passen per l'adreçador.

La culpa també és un instrument molt útil, perquè dóna sentit a per què les coses són com volen que siguin les estructures de poder. Gràcies a la culpa algunes de les grans religions afirmen que la dona és menys que l'home, o que les persones s'han de sotmetre a Déu i adorar-lo sense elecció. Les religions cristianes són grans expertes en utilitzar la culpa per mantenir l'ordre de la societat.

Per últim la resignació és un instrument molt útil per fer entendre als que pateixen que les pitjors condicions de vida en la societat les han d'acceptar. La religió budista utilitza la resignació de manera generalitzada per explicar que les classes socials són com són i que tothom té el que es mereix i no té sentit voler canviar-ho.

Les lliçons més importants d'avui són tres:

- les religions tenen poc a veure amb l'espiritualitat, tot i que en molts punts i moments es troben.

- els propietaris dels cavalls i la terra on viuen volen -per sobre de tot- seguir sent els propietaris dels cavalls i les terres on viuen, passi el que passi.

- Avui en dia algunes doctrines econòmiques volen imposar els seus criteris per evitar que la societat avanci i utilitzen els recursos de les religions: la por ("accepta aquesta mitja feina mal pagada perquè podria ser pitjor"), la culpa ("hem d'empitjorar escoles i hospitals perquè heu viscut per sobre de les vostres possibilitats") i la resignació ("és un moment extraordinari que requereix mesures extraordinàries", "no hi ha diners per pagar escoles i hospitals").

El proper dia explicarem què és la Il·lustració, i quan es comença a parlar de dretes i esquerres. Per fer-ho explicarem la història de l'Enciclopèdia.